Feu quelcom per «quelcom»...

I un dia, deu fer vint-i-cinc anys, em van dir que quel­com era una paraula que era pre­fe­ri­ble evi­tar. Més aviat ho vaig lle­gir, a l'Avui, en un arti­cle l'autor del qual no recordo i que citava, com a con­tra­e­xem­ple, una cançó de Lluís Llach, Jo sé, que diu: «Obre els ulls i mira al front / tro­baràs sem­pre quel­com / que vul­gui el teu alè.» Més enllà del fet que cer­ta­ment no són els millors ver­sos de Llach, em vaig que­dar bas­tant asto­rat i la meva auto­es­tima de català del Nord, ja ben magra, va bai­xar encara una mica al fons de la cis­terna seca. Aquest quel­com tan usual, tan nor­mal, tan banal, calia exi­liar-lo? Un mot d'aquests que els mig nou par­lants com jo (un altre dia hauré de pre­ci­sar aquest con­cepte de mig nou par­lant) no havíem d'esforçar-nos per recor­dar ja que era dels més uti­lit­zats en català de la Cata­lu­nya Nord: «Puc fer quel­com per tu?», «He vist quel­com que t'interes­sarà...», fins i tot amb usos pot­ser cal­cats del francès: «Aquesta paia, és quel­com!» Ja m'havia ado­nat que, al Prin­ci­pat, reg­nava algo –algu, en pronúncia ori­en­tal– i ja sabia que es trac­tava d'un cas­te­lla­nisme, però no ente­nia per què calia subs­ti­tuir aquest algo per alguna cosa. No havíem que­dat que els humans ten­dei­xen a l'eco­no­mia lingüística i que les solu­ci­ons més cur­tes solen impo­sar-se per inèrcia? Per què, doncs, uti­lit­zar dues parau­les en lloc d'una? De fet, em sem­bla que aquest alguna cosa ha arra­co­nat quel­com perquè fun­ci­ona com un eufe­misme d'algo. Com ostres és un eufe­misme d'hòstia i culle­res, de collons (si més no, aquest dar­rer, als con­tes de Joa­quim Ruyra). És a dir que ima­gino molt bé un cata­la­no­par­lant estar a punt de dir algo però, avi­sant-se al dar­rer moment que es tracta d'una incor­recció, ja amb la paraula mig amo­llada i, per tant, sense poder tor­nar enrere, es cor­re­geix tot par­lant i quan ja ha dit alg... acon­se­gueix aca­bar cor­rec­ta­ment: ... una cosa.

Ales­ho­res, jo que mai no he dit algo en ma vida –no per mèrit per­so­nal sinó per deter­mi­nisme geogràfic– i que uti­litzo quel­com amb tanta natu­ra­li­tat com uti­litzo, per exem­ple, taula, demà o sis­plau, veig com a vega­des algun inter­lo­cu­tor meu es pensa que sóc una mica esnob. O sor­pre­nent­ment arcaic. O exòtica­ment dia­lec­tal. I algun cop algú m'ha pre­gun­tat si, allà al nord, tan lluny tan lluny, també diem àdhuc. Doncs, no, ni àdhuc ni nogens­menys. Però quel­com, sí. Ales­ho­res, mirant el que n'han dit els grans mes­tres, veig d'entrada que la pri­o­ri­tat, com és nor­mal, és d'inten­tar aca­bar-ne amb el bar­ba­risme i per això Antoni Maria Badia i Mar­ga­rit, a Gràmatica de la llen­gua cata­lana, és taxa­tiu: «Algo és un cas­te­lla­nisme inad­mis­si­ble que ha posat arrels fon­des [...] i tot­hom ha de mal­dar per pros­criure'l.» Cer­ta­ment, el sen­ti­ment d'urgència que infon Badia i Mar­ga­rit per­met d'enten­dre que més impor­tant és eli­mi­nar una incor­recció que fer el lle­pa­fils entre dues for­mes cata­la­nes cor­rec­tes. Joan Coro­mi­nes, al Dic­ci­o­nari eti­mològic i com­ple­men­tari de la llen­gua cata­lana no pot fer menys que dedi­car tres pla­nes sen­ce­res a aquesta paraula, gràcies a les quals podem saber que la seva pri­mera menció escrita cone­guda és del segle XII, en un text de l'Alt Car­de­ner en què es diu que «pres-lo per que­o­com d'aver que s'avie». I a la Gramàtica del català con­tem­po­rari de Joan Solà, entre­veig una mica d'espe­rança, ja que si bé hi lle­geixo que «sem­blen més pla­ners els seus sinònims alguna cosa o qual­que cosa», també s'hi diu que quel­com «dar­re­ra­ment ha expe­ri­men­tat un cert incre­ment d'ús en la llen­gua comuna». És poca cosa, cer­ta­ment, però a vega­des pla­ers modes­tos fan el dia més joliu.