‘Alea iacta est'?

El riu Rubicó sepa­rava el ter­ri­tori de Roma a l'època repu­bli­cana de la província de la Gàl·lia Cisal­pina. La llei de la República esta­blia que cap gene­ral romà podia tra­ves­sar el riu amb el seu exèrcit en armes; això asse­gu­rava que la força mili­tar no podia ser uti­lit­zada con­tra les ins­ti­tu­ci­ons de l'estat per sub­ver­tir la lega­li­tat, era una pro­tecció d'aquest con­tra les ame­na­ces mili­tars inter­nes. La nit del 11 al 12 de gener de l'any 49 aC. Juli César, con­quis­ta­dor de la Gàl·lia, al cap del seu exèrcit, es va dete­nir abans de cre­uar el riu sota la tensió del dubte, seguir avançant sig­ni­fi­cava come­tre una il·lega­li­tat, con­ver­tir-se en l'ene­mic de l'estat i ini­ciar la guerra civil. Quan ordena a les tro­pes avançar va pro­nun­ciar, segons l'his­to­ri­a­dor Sue­toni, les famo­ses parau­les “alea iacta est”, la sort està deci­dida... La segona guerra civil de la República de Roma, amb tota la fero­ci­tat, enfron­ta­ment i frac­tura que aquests con­flic­tes interns supo­sen, va començar per aquest acte.

La dinàmica de la guerra pola­ritza els pobles, ningú hi pot ser indi­fe­rent o neu­tre, perquè quan el propi país està en guerra, o s'és lle­ial o s'és traïdor, i és per això que els fets i la seva seqüència eli­mi­nen la capa­ci­tat d'opció dels ciu­ta­dans, en certa mesura s'és pre­so­ner dels pro­pis actes. Una vegada tra­ves­sat el Rubicó, Juli César no podia fer altra cosa que ini­ciar la guerra civil per der­ro­car la República i por­tar-la, mal­grat les seves ter­ri­bles con­seqüències, fins al final. No fer-ho era la seva des­honra mili­tar i política i pos­si­ble­ment ser sen­ten­ciat a mort per alta traïció.

El 7 de Maig de 1940 el pri­mer minis­tre Nevi­lle Cham­ber­lain informa el Par­la­ment de la der­rota britànica a Noru­ega; l'exèrcit expe­di­ci­o­nari havia estat reti­rat una vegada que les tro­pes ale­ma­nyes havien con­quis­tat Nar­vik: “Man­tinc la con­fiança en la victòria final però no crec que la ciu­ta­da­nia d'aquest país sigui cons­ci­ent de la dimensió i la imminència de l'amenaça que ens està a punt de caure al damunt.” El 9 de maig és ele­git pri­mer minis­tre Wins­ton Churc­hill després que el secre­tari d'Afers Estran­gers, Lord Hali­fax, reco­negués que no era la per­sona idònia per al càrrec en aque­lles cir­cumstàncies. Churc­hill, al con­trari que Juli Cèsar, sabia que havia estat triat per ser el res­pon­sa­ble de fer una guerra que ell no havia ini­ciat, la seva res­pon­sa­bi­li­tat no es deri­vava del dubte sobre la con­veniència de fer-la, sinó de la cer­tesa de dur a terme una tasca essen­cial en cir­cumstàncies espe­ci­al­ment adver­ses per la situ­ació de les ope­ra­ci­ons al con­ti­nent. Un dia després, el 10 de maig, ini­ci­ada la invasió per Ale­ma­nya de Bèlgica i Holanda, escriu: “Vaig sen­tir una gran sen­sació d'alleu­ja­ment. Tenia per fi l'auto­ri­tat d'impar­tir les ordres per­ti­nents en tots els àmbits. Vaig tenir el con­ven­ci­ment i la sen­sació pro­funda que cami­nava amb el destí i que tota la meva vida pas­sada no era més que una pre­pa­ració per a aquest moment i aquesta prova.” Con­su­mada la der­rota de Bèlgica i Holanda i la immi­nent de França, just abans del reple­ga­ment amb èxit dels exèrcits britànics a Dunker­que, amb un informe del ser­vei d'intel·ligència mili­tar que con­cloïa: “Estem aca­bats. Hem per­dut l'exèrcit i mai tin­drem la capa­ci­tat de cons­truir-ne un altre”, en una reunió del gabi­net de guerra, Churc­hill accepta l'opinió del secre­tari d'Exte­ri­ors, que plan­teja la pos­si­bi­li­tat d'arri­bar a la pau a través d'un pacte transac­ci­o­nal: “Estaríem bojos de no accep­tar sor­tir del pas si poguéssim acon­se­guir-ho amb la cessió de Malta i Gibral­tar i d'alguna colònia d'Àfrica.” Mal­grat la for­ta­lesa per­so­nal i la deter­mi­nació de Churc­hill, la der­rota de l'exèrcit el fa con­si­de­rar d'atu­rar la guerra i nego­ciar amb l'ene­mic. La història s'escriurà d'una altra manera perquè els fets imme­di­a­ta­ment poste­ri­ors, la repa­tri­ació amb èxit de l'exèrcit expe­di­ci­o­nari britànic a Europa i la victòria de la bata­lla d'Angla­terra, que posa fi al supre­ma­cia aèria de la Luftwaffe, fan donar un tomb a la guerra, que a final de maig de 1940 sem­blava ine­vi­ta­ble­ment per­duda per a la Gran Bre­ta­nya. Fal­ta­ven encara cinc llargs i sag­nants anys de guerra i mort, però la pos­si­bi­li­tat de la victòria, encara que llu­nyana, dei­xava de ser una qui­mera.

La nit del 21 de juny de 1941 un exèrcit de tres mili­ons d'homes enva­eix per sor­presa la Unió Soviètica, el pri­mer secre­tari del par­tit, Sta­lin, s'havia negat a accep­tar el perill d'una invasió del Ter­cer Reich, i això con­vertí l'inici de la cam­pa­nya en una ter­ri­ble der­rota de l'exèrcit rus i l'abso­luta devas­tació i mort per a la població civil, la con­signa de la Werch­macht era l'ani­qui­lació de l'ene­mic. Mal­grat això, l'experiència de la impos­si­bi­li­tat de gua­nyar una guerra amb dos fronts, guerra de 1914 a 1918 i l'obsessió de Bis­mark per evi­tar aquesta cir­cumstància durant més de mig segle, va fer que molts ale­manys com­pren­gues­sin que la guerra des d'aquell mateix moment estava irre­mis­si­ble­ment per­duda, però ningú va dir res, era la dinàmica altre cop de traïció o lle­ial­tat a la nació en cir­cumstàncies extre­mes.

La teo­ria quàntica demos­tra de manera irre­fu­ta­ble que l'obser­vació dels fenòmens en deter­mina el seu desen­vo­lu­pa­ment, és la fina fron­tera entre la física de les partícules i la de les ones. En política, també. Obser­var i comen­tar les deci­si­ons pre­ses, públi­ca­ment i en els mit­jans de comu­ni­cació, arri­bant per tant a l'opinió pública, influ­eix sobre la deter­mi­nació dels gover­nants, perquè l'opinió de la ciu­ta­da­nia compta i el con­ven­ci­ment de l'èxit con­di­ci­ona en gran manera acon­se­guir-lo. No és neu­tre per al resul­tat del con­flicte expres­sar públi­ca­ment l'opinió, no la de l'adver­sari que està des­comp­tada, sinó la pròpia. És aquesta la que compta.... La decisió trans­cen­dent, una vegada presa i superats els dub­tes per les con­seqüències que se'n deri­ven, o porta a l'èxit abso­lut o al fracàs estre­pitós, la mag­ni­tud dels quals, en ambdós casos, és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la importància i trans­cendència del con­flicte. Sem­pre, ges­ti­o­nar la mode­ració, fins i tot per apun­ta­lar l'èxit bus­cant el moment ade­quat per l'acció deter­mi­nant i defi­ni­tiva, fa cami­nar pel cim entre el cin­gle de la covar­dia i el del ridícul, però això no detreu l'abso­luta neces­si­tat de tenir un pla trac­tat i les seves alter­na­ti­ves en cas que aquell esde­vin­gui invi­a­ble o la con­tra­part segueixi una estratègia dife­rent de la pre­vi­si­ble i pro­ba­ble. No tenir-lo és una irres­pon­sa­bi­li­tat no per­do­na­ble. Rei­te­ra­da­ment la història ho ha demos­trat.

Mal­grat tot, és evi­dent que la democràcia sua­vitza i redu­eix el dra­ma­tisme de les acci­ons i con­ver­teix les der­ro­tes en greu­ges i les victòries en bene­fi­cis....