El pessebre, entre el bou i la mula

Quin enre­nou que ha ori­gi­nat la lec­tura del dar­rer lli­bre del teòleg Joseph Rat­zin­ger, quan parla d'ico­nes prou encai­xa­des en la tra­dició cris­ti­ana. De fet, els dub­tes sobre la pro­cedència ori­en­tal dels Mags no és més que una rellis­cada, una lec­tura con­fusa entre Tar­sis i Tar­tes­sos, segons explica amb encert Armand Puig, el nos­tre par­ti­cu­lar savi biblista. Però això del bou i la mula és massa, ja que podria ori­gi­nar –Déu me'n guard!– una cre­uada ico­no­clasta con­tra els entra­nya­bles ani­mals. I el pes­se­bre sense la pare­lla de quadrúpedes no seria el mateix.

Quasi segur que el pri­mer pes­se­bre, aquell que la tra­dició atri­bu­eix a Fran­cesc d'Assís, el Nadal del 1223, tenia les figu­res del bou i la mula com a pro­ta­go­nis­tes –secun­da­ris, però pro­ta­go­nis­tes– de la repre­sen­tació. I és que la tra­dició té un pes molt impor­tant en la crònica del cris­ti­a­nisme, i cal no obli­dar que entre la rica ico­no­gra­fia de la nati­vi­tat ben aviat apa­rei­xen els dos ani­mals fent guàrdia entorn a la men­ja­dora on s'acom­boia el nas­cut fill de Maria. Mes, és veri­tat que en cap dels qua­tre evan­ge­lis canònics es des­criu la presència del bou i la mula, uns relats fets per expli­car el mis­satge de Jesús i en els quals només la com­po­sició de Lluc parla del nai­xe­ment del futur pro­ta­go­nista –també Mateu en fa una petita cita–, sem­pre per ava­lar la relació entre l'infant i el Senyor anun­ci­ada per les escrip­tu­res. És en el con­text del relat de Lluc on apa­reix el “nen posat a la men­ja­dora”, sense altra esce­no­gra­fia.

La veri­tat és que des de finals del segle segon fins ben entrat el quart cir­cu­la­ren per les pri­me­res comu­ni­tats cris­ti­a­nes un munt d'escrits apòcrifs on s'expli­ca­ven les mera­ve­lles del Jesús que ver­te­brava la nova creença, entre els quals mol­tes referències al nai­xe­ment i la infància, segons un cos­tum molt introduït en l'ori­ent medi­ter­rani, que sem­pre inten­tava glos­sar la infan­tesa dels líders excep­ci­o­nals. Els molts escrits “evangèlics” podien crear con­fu­si­ons nota­bles, entre els pro­ce­dents de la bona fe d'alguns pre­di­ca­dors de la bona nova, els pro­ce­dents de la cul­tura gnòstica i els clara­ment herètics, fins a ori­gi­nar un potent debat. Els escrits canònics s'impo­sa­ren, més tres relats apòcrifs feren forat entre els sen­zills cris­ti­ans: el pro­to­e­van­geli de San­ti­ago, el pseu­do­e­van­geli de Mateu i el Lli­bre de la Nati­vi­tat de Maria, el pri­mer de com­po­sició molt pri­me­renca i els altres dos, força poste­ri­ors.

És al Pseu­do­e­van­geli de Mateu, al capítol catorzè, on es tes­ti­fica la presència del bou i la mula en el pes­se­bre nada­lenc, quan relata que Maria depo­sità el nen a la men­ja­dora, “on el bou i l'ase l'ado­ra­ren”. Tot per empa­ren­tar-ho amb la pro­fe­cia d'Isaïes quan diu que “el bou va conèixer el seu amo i l'ase el pes­se­bre del seu senyor”. Encara, per com­plir la pre­dicció d'Haba­cuc, quan exclama que “et donaràs a conèixer al mig de dos ani­mals”. És en aquest pseu­do­e­van­geli de Mateu, segu­ra­ment redac­tat al segle VIII, on se sus­tenta la tra­dició que el ben esti­mat Fran­cesc d'Assís inau­gurà a Grec­cio, al Laci italià.

Amb tot, caldrà dir que tot el debat ori­gi­nat sobre la presència del bou i la mula al pes­se­bre par­teix d'una lec­tura incom­pleta del lli­bre de Joseph Rat­zin­ger, ja que l'excel·lent teòleg que és qui avui exer­ceix de papa explica d'una manera ente­ne­dora i diàfana el que és tra­dició i el que està escrit en els evan­ge­lis canònics. Tal­ment, Benet XVI és un gran pen­sa­dor, un gran teòleg i un estudiós intel·ligent, res a veure amb el gover­nant vaticà al qual més d'una vegada se li esca­pen els sub­or­di­nats curi­als.