Psiquiatria

Als anys 70 alguns cons­pi­cus peri­o­dis­tes amb bones rela­ci­ons amb les esfe­res del poder van con­si­de­rar que per dig­ni­fi­car la gent de la premsa calia asso­ciar-la a un títol uni­ver­si­tari. Un títol de lli­cen­ciat, natu­ral­ment. I així vam assis­tir al des­propòsit que uns estu­dis que es cur­sa­ven amb escreix en tres anys s'ampli­a­ven a cinc. De les tra­mo­ies i nume­rets que va cal­dre fer per omplir els dos anys de més n'hi hau­ria per escriure una enci­clopèdia de l'humor. És clar que també hi havia estu­dis uni­ver­si­ta­ris de tres anys; però el títol només era de diplo­mat. Poca cosa per aquells, alguns encara en exer­cici, que volien obli­gar a excel·lir la pro­fessió.

Tot això m'ha vin­gut al cap perquè sos­pito que els direc­tors de deter­mi­nada premsa de Madrid, pot­ser per equi­li­brar el descrèdit a què por­ten la pro­fessió publi­cant fal­si­fi­ca­ci­ons, estan dema­nant als seus colum­nis­tes i opi­na­dors el títol de psi­quia­tra. Que no és poca cosa, perquè a Espa­nya, com a Cata­lu­nya, pri­mer s'han de cur­sar els sis anys de la car­rera de medi­cina i després fer qua­tre anys més de residència. Total, deu anyets de res.

Ho dic perquè aquests grans colum­nis­tes, quan par­len de Cata­lu­nya i dels seus polítics, tenen tendència a uti­lit­zar ter­mes de la psi­quia­tria, com ara deliri, mania per­se­cutòria, deli­rium tre­mens, etcètera. Jo sem­pre he pen­sat que recórrer a la psi­quia­tria per defi­nir una rea­li­tat política com­plexa és propi de les per­so­nes que tenen un argu­men­tari limi­tat. Ara, que si hem d'entrar en aquest joc, jo també sé diagnos­ti­car. Si miren les seves por­ta­des veu­ran que patei­xen un tras­torn obses­siu com­pul­siu con­tra Cata­lu­nya.