L'abisme fiscal

Com si es tractés de les millors pel·lícules d'Alfred Hitch­cock, aquest últim dia de l'any 2012 tot el món ha estat mirant cap als EUA men­tre esperàvem un acord dels dos par­tits polítics que allunyés el famós abisme fis­cal. Sabíem que si no arri­ba­ven a cap entesa les reta­lla­des que entra­rien en vigor a la pri­mera potència econòmica mun­dial pro­vo­ca­rien una recessió econòmica als EUA i que podria esde­ve­nir mun­dial. Els euro­peus conei­xem prou bé els efec­tes i el cost social que com­por­ten unes reta­lla­des exces­si­ves i és natu­ral que els prin­ci­pals cen­tres de poder econòmic hi tin­gues­sin l'ai al cor. Però com que ja ens hi tenen acos­tu­mats (la UE fa el mateix) els acords sem­pre arri­ben a l'últim minut i sem­pre és par­cial. En aquest cas, l'acord només és en la part dels ingres­sos i han dei­xat la segona part, la de les des­pe­ses, per als pro­pers dos mesos, de manera que l'esglai encara té recor­re­gut, com també ens ho indi­quen l'FMI i les prin­ci­pals agències de ràting en qua­li­fi­car l'entesa com a par­cial i no defi­ni­tiva.

Però la sen­si­bi­li­tat dels espe­cu­la­dors que ges­ti­o­nen els mer­cats mun­di­als és tan alta que només amb aquesta solució incom­plerta la prima de risc espa­nyola ha bai­xat més de 40 punts i les bor­ses han pujat, un fet que ens indica clara­ment la com­ple­xi­tat de la gestió política d'avui perquè la majo­ria de les vari­a­bles més impor­tants no depe­nen d'ells, ni dels esforços que hi facin els ciu­ta­dans, ni tant sols amb l'encert que tin­guin amb les seves polítiques. El món és glo­bal i els pro­ble­mes s'han fet glo­bals, de manera que només poden ser glo­bals les grans solu­ci­ons. Amb això no vull dir que aquesta rea­li­tat ens exi­meixi de fer bé les coses a casa, al con­trari! Però és bo saber que nosal­tres som vícti­mes o bene­fi­ci­a­ris de les nos­tres polítiques i de la dels altres. Tenir la casa arre­glada ens pre­para per estar a punt en la sor­tida quan toqui, si no, ells sor­ti­ran i nosal­tres que­da­rem enrere.

Els cata­lans tenim un fet dife­ren­cial impor­tant i és que direc­ta­ment i indi­recta hem de posar en ordre dues cases que encara avui són les nos­tres: Espa­nya i Cata­lu­nya. I com en els jocs dels dis­ba­rats aquesta cadena té un efecte mul­ti­pli­ca­dor en les difi­cul­tats, i encara més quan qui té la clau de la caixa és des­lle­ial, arbi­trari i inso­li­dari. El govern espa­nyol, amb el poder que té la clau de la caixa i els altres poders d'estat, ha ini­ciat una cam­pa­nya clara­ment “de acoso y der­ribo”, com dirien ells de l'auto­no­mia cata­lana amb la clara intenció de des­pres­ti­giar-la i de fer-la fra­cas­sar. L'escarni diari el podem veure amb fets sibil·lins i amb fets de traç grui­xut, però la cam­pa­nya de des­pres­tigi a tot el que és català fa molt de temps que ha començat i l'hem de reconèixer, amb una gran eficiència.

Quan retar­den uns dies l'envi­a­ment dels diner i el govern català no pot pagar les nòmines, o ens obli­guen a fer immi­se­ri­cor­di­o­ses reta­lla­des, ells saben que els per­ju­di­cats d'aquí no van a mani­fes­tar-se i a quei­xar-se a la Mon­cloa, sinó que van a la plaça Sant Jaume, i els cata­lans hauríem de tenir molt més clar l'ori­gen del pro­blema. Amb aquesta com­ple­xi­tat de la gover­nança moderna, en què sovint les con­seqüències tenen un ori­gen molt llunyà, hauríem de ser més con­seqüents i algu­nes vega­des res­pon­dre a cer­tes decla­ra­ci­ons de certs líders defen­sant unes solu­ci­ons extre­ma­da­ment sim­plis­tes a pro­ble­mes tant difícils. Com a mínim, és sor­pre­nent no fer-ho.

Totes les pre­vi­si­ons diuen que el 2013 serà un any molt difícil; nosal­tres sabem que reduir 4.000 mili­ons d'euros sense cau­sar dolor és impos­si­ble. Serà el nos­tre abisme fis­cal, que em temo que no podrem evi­tar perquè l'altra part neces­sita mos­trar que són ells qui tenen la clau i la força. El que em sap més greu és que encara alguns d'aquí els aju­din i defen­sin quan ens fan mal.