Visca la metàfora!

Quan la figura retòrica esdevé l'eix del dis­curs públic i polític i és més popu­lar que totes les figu­re­tes del pes­se­bre jun­tes camí de Bet­lem, alguna cosa greu està pas­sant. Paràbola? Metàfora! Espe­ci­al­ment pro­ta­go­nista (la metàfora) ha estat de la llarga llista de dis­cur­sos de caire ins­ti­tu­ci­o­nal que estem paint des del pas­sat Onze de Setem­bre. Des del pro­nun­ciat pel pre­si­dent Mas l'endemà de la Diada fins als lle­gits amb motiu de la inau­gu­ració pro­vi­si­o­nal del tren d'alta velo­ci­tat al seu pas per les comar­ques giro­ni­nes, hem assis­tit a diver­sos dis­cur­sos més com a resul­tat de la con­vo­catòria elec­to­ral cata­lana i el resul­tat que es va pro­duir i, pel mig, ens hem empas­sat la salu­tació de Nadal de gai­rebé tots els res­pon­sa­bles de govern de comu­ni­tats autonòmiques –Cos­pe­dal, impa­ga­ble!– i, per aca­bar-ho d'ado­bar, també ens hem crus­pit el mis­satge de Cap d'Any de sa majes­tat i el mas­satge del rei Her­mida. La sig­na­tura del pacte de legis­la­tura també va pro­duir dos dis­cur­sos solem­nes més, els de Mas i Jun­que­ras. De segur que m'oblido d'algun per refe­ren­ciar (els dar­rers de Rajoy a Madrid) però ja estic satu­rat de tant de pro­to­col i tants jocs mala­bars a l'hora d'expli­car el que ha pas­sat, el que passa o el que pot pas­sar. Fart de sen­tir emprar un mot o frase que expressa lite­ral­ment una cosa per expres­sar-ne una altra que pot tenir una certa sem­blança amb aque­lla. Seria dema­nar molt no abu­sar-ne, en el ter­reny dels desit­jos pro­gramàtics, però també en el de les excu­ses de mal paga­dor? Seria dema­nar molt que la metàfora habités exclu­si­va­ment a l'eco­sis­tema que li és més natu­ral: la lite­ra­tura, la poe­sia, els evan­ge­lis? L'última metàfora (o paràbola, pel per­so­natge) l'ha dita Duran i Lleida: “Si vostè té un pis i algú està tre­ba­llant a casa seva i li deixa l'aixeta oberta, vostè no fa això voluntària­ment, ni té res­pon­sa­bi­li­tat penal; haurà de pagar, però és una res­pon­sa­bi­li­tat civil sub­sidiària.” Pro­ble­mes domèstics? Sí, però no al meu pis. El que vol dir el pre­si­dent d'UDC és: “Jo no he estat. I no plego.” Dos dies abans, qui diu que té una aixeta rajant, escriu al seu bloc dura­ni­lleida.cat un text amb aques­tes pri­me­res línies: “Al llarg dels dar­rers anys hi ha hagut molts comen­ta­ris crítics sobre allò que popu­lar­ment es coneix com a reta­lla­des i que a mi –i no pas per ganes d'uti­lit­zar un eufe­misme– m'ha agra­dat desig­nar o ano­me­nar ajus­tos fis­cals.” Redéu, per fer-se el des­men­jat, el salt del figurí a la metàfora ha estat olímpic. “No és una crisi: és una estafa”, i punt. Mori el mal eufe­misme!