L'endemà del dissabte

Espero que els pocs lec­tors que encara es recor­den d'un arti­cle publi­cat en aquest espai a mit­jan octu­bre sobre el cas Savile, em per­do­na­ran si torno al tema, perquè des d'ales­ho­res, el cas en qüestió ha aga­fat unes dimen­si­ons tan grans que ja s'ha con­ver­tit en un escàndol inèdit a nivell inter­na­ci­o­nal. Sir Jimmy Savile, recor­dem-ho, era un dels show­men més popu­lars del país; un discjòquei lle­gen­dari; un amic per­so­nal de bona part de l'aris­tocràcia del rock i també de la cre­ada diguem-ne per la via natu­ral; i un filan­trop que havia rebut con­de­co­ra­ci­ons de la reina d'Angla­terra i el papa de Roma.

Si a mit­jan octu­bre es va reve­lar que, al llarg de la seva car­rera, Savile havia abu­sat d'una vin­tena de noies d'entre 12 i 16 anys, la poli­cia afirma ara que la xifra de les vícti­mes ha pujat a un mínim de 450, el 73% de les quals havien estat objecte d'abu­sos quan eren cri­a­tu­res (la més jove tenia 8 anys) als hos­pi­tals als quals ell feia dona­tius (i als quals tenia lliure accés com a “zela­dor hono­rari”) i en diver­sos estu­dis de la BBC. Entre els abu­sos, hi havia 34 vio­la­ci­ons. Tot ple­gat va tenir lloc entre 1955 i 2010 (Savile va morir un any després: a la seva làpida havia fet posar, joco­sa­ment: “Era bo men­tre durava”). L'escàndol autèntic, però, és que s'ha des­co­bert que bona part dels amics i com­panys de feina de Savile sabien o sos­pi­ta­ven que era un pedòfil en sèrie i ningú –ningú!– no en deia res men­tre vivia. (Ara, és clar, no paren d'expli­car que ho hau­rien d'haver fet; una amiga seva fins i tot va plo­rar copi­o­sa­ment davant les càmeres, de tan mala­ment que se sen­tia).

Aquesta tendència de la gent de cer­cles pri­vi­le­gi­ats a obviar els delic­tes dels seus no es limita pas al cas Savile, és clar. Tan bon punt Strauss-Kahn va ser acu­sat de forçar una cam­brera de Nova York, va resul­tar que els seus amics sabien des de feia anys que era un vio­la­dor en potència. Conec el cas d'un exmi­nis­tre d'Eco­no­mia britànic que va tenir un embo­lic de fal­di­lles (no delic­tiu però sí escan­dalós) ama­gat pel seu entorn fins al dia d'avui. I m'ima­gino que l'entorn del senyor Millet va fer i pot­ser està fent el mateix. I el del senyor Bus­tos. I el dels senyors impli­cats en el cas Palle­rols –de Duran cap avall– per bé que en aquests casos (inclo­ent-hi l'últim) estem par­lant d'escàndols finan­cers i no pas sexu­als. Que nosal­tres sapi­guem.