Mort d'un metge

“Abans la medi­cina pot­ser curava menys, però con­so­lava més.”

Aquesta afir­mació, extreta de les memòries de Moisès Broggi i repor­tada aquí en versió parafràstica, és ben apli­ca­ble al doc­tor Enric Aguadé Sans, tras­pas­sat fa deu dies, als 92 anys de vida en ple­ni­tud. I ho és no pas perquè no hagués curat, Aguadé, que prou que ho havia fet; sinó sobre­tot perquè, allà on podien no abas­tar conei­xe­ments i mit­jans de la seva època –la segona mei­tat del prop­pas­sat segle–, hi arri­bava l'eficàcia tau­matúrgica del seu ull clínic, de la seva paraula, del seu con­sell.

Pro­fes­si­o­nal hipocràtic, doncs. Que, com una llarga nòmina d'altres galens il·lus­tres de Cata­lu­nya, no s'havia limi­tat a l'exer­cici de la pràctica facul­ta­tiva, com a metge de capçalera i endo­crinòleg. Sinó que s'havia pro­jec­tat més enllà, en una poli­facètica dimensió huma­nista.

Com a excur­si­o­nista, Aguadé és qui, cap­da­van­te­ra­ment, con­tri­bu­eix a sol­car valls i mun­ta­nyes amb els avui dia cone­guts i utilíssims GR o camins de gran recor­re­gut, acom­pa­nyats de les cor­res­po­nents guies des­crip­ti­ves.

És home també d'interes­sos varis i pro­fu­sos. Com ara el que té a veure amb l'estudi de la cli­ma­to­lo­gia i, més en con­cret, amb el de la irre­gu­lar plu­vi­o­si­tat d'aquest país. O també com el cen­trat en l'escor­coll de la toponímia, en espe­cial la sus­cep­ti­ble de ser refe­rida al sem­pre esmu­nyedís subs­trat ibèric de la Península.

L'extensa bibli­o­gra­fia lle­gada per Aguadé, entorn d'aques­tes i altres qüesti­ons, no és de la des­ti­nada a tro­bar sem­pre gràcia als ulls dels espe­ci­a­lis­tes (segons adver­tia ja el pro­lo­guista d'una de les seves obres); però cons­ti­tu­eix en con­junt tota ella una munió d'arte­fac­tes sin­gu­lars: per l'eru­dició que hi des­plega, per les obser­va­ci­ons que hi aboca.

Memòries d'un metge cami­na­dor és el títol litòtic de la seva auto­bi­o­gra­fia: la d'un home­not remar­ca­ble. De Reus.