L'Estat insaciable

L'informe Beve­ridge (1942) és con­si­de­rat com el punt de par­tença de l'estat de benes­tar, que tenia com a fina­li­tat garan­tir les neces­si­tats dels ciu­ta­dans des del “bres­sol a la tomba”, de tal manera que l'estat del benes­tar es con­vertí en patri­moni cul­tu­ral i soci­o­e­conòmic de l'Europa de la segona mei­tat del segle XX.

Tan­ma­teix, a l'Europa del sud l'estat del benes­tar arribà tard per la feblesa de l'arti­cu­lació de l'apa­rell de l'estat (Itàlia) o per la per­vivència de les dic­ta­du­res (Por­tu­gal, Grècia, Espa­nya). De fet, arribà quan, atès el desen­vo­lu­pa­ment d'altres for­mes de capi­ta­lisme més agres­si­ves i com­pe­ti­ti­ves (Estats Units, Japó), calia fer una pro­funda reflexió sobre com millo­rar la seva eficàcia sense min­var les pres­ta­ci­ons. Però aquesta reflexió arribà també amb retard a l'Europa del sud, de tal manera que l'obs­ti­nació per acon­se­guir més ingres­sos, ini­ci­al­ment neces­sa­ris per fer front a les neces­si­tats bàsiques dels ciu­ta­dans, conduïren a una hipertròfia de l'apa­rell de l'estat i a una vora­ci­tat impo­si­tiva des­me­su­rada en unes soci­e­tats de nivells sala­ri­als molt més bai­xos. I això es traduí en la sobrecàrrega con­tri­bu­tiva de les regi­ons més riques, amb l'efecte col·late­ral d'alen­tir el crei­xe­ment econòmic; en unes des­pe­ses exces­si­ves en infra­es­truc­tu­res no indis­pen­sa­bles (auto­pis­tes gratuïtes, línies d'alta velo­ci­tat, aero­ports sense prou demanda, bom­bo­lla immo­biliària...) en detri­ment d'algu­nes infra­es­truc­tu­res (línies de roda­lies, habi­tat­ges soci­als, millora de la xarxa viària con­ven­ci­o­nal...) i ser­veis soci­als (edu­cació, sani­tat, cober­tura de l'atur) que si que eren necessàries per garan­tir el crei­xe­ment econòmic i el benes­tar dels ciu­ta­dans, amb l'efecte col·late­ral d'incre­men­tar el dèficit amb inver­si­ons que després no han resul­tat pro­duc­ti­ves; i, final­ment, com que va escla­tar la crisi i es va haver de fer front a un dèficit des­bo­cat, en una sobrecàrrega impo­si­tiva als ciu­ta­dans.

En el cas de l'Estat espa­nyol es donen els tres fenòmens. Així, segons l'INE, en els trenta-dos anys que van de 1980 a 2011 Cata­lu­nya ha apor­tat de mit­jana el 18,7% del PIB espa­nyol, men­tre que la seva població repre­sen­tava el 15,6% del total. En ter­mes de PIB per càpita, el 2005, Cata­lu­nya ocu­pava el quart lloc entre les 19 comu­ni­tats autònomes (inclo­ses Ceuta i Meli­lla), però després de con­tri­buir al fons de com­pen­sació inter­ter­ri­to­rial bai­xava al novè lloc. Això és el que va inten­tar cor­re­gir sense èxit l'Esta­tut de 2006. Aquest fort dese­qui­li­bri es va fer insu­por­ta­ble en els dar­rers anys, quan la població cata­lana va pas­sar dels 6.199.900 habi­tants del 1999 als 7.539.618 habi­tants del 2011, un incre­ment del 21,6% en només 12 anys. Paral·lela­ment, es va dei­xar d'inver­tir en la mateixa pro­porció en infra­es­truc­tu­res bàsiques (roda­lies, sani­tat, edu­cació), de tal manera que els ser­veis s'han anat dete­ri­o­rant pro­gres­si­va­ment, i en infra­es­truc­tu­res necessàries pel crei­xe­ment econòmic (cor­re­dor medi­ter­rani, enllaç fer­ro­vi­ari del port de Bar­ce­lona), amb el con­seqüent per­ju­dici per a l'acti­vi­tat econòmica. I, encara, en escla­tar la crisi, la pressió impo­si­tiva (IVA, IRPF, taxes) sobre les clas­ses mit­ja­nes i popu­lars va asso­lir nivells insu­por­ta­bles, men­tre les reta­lla­des sala­ri­als feien dis­mi­nuir el con­sum i, de retruc, l'acti­vi­tat econòmica.

En defi­ni­tiva, un Estat insa­ci­a­ble, que ha inver­tit les regles de l'estat del benes­tar i que ha dei­xat d'estar al ser­vei dels ciu­ta­dans. I en el món glo­bal els estats ine­fi­ci­ents no tenen futur. És tan sim­ple com això, encara que des de la talaia cen­tra­lista pre­ten­guin no enten­dre-ho i neguin la volun­tat de la majo­ria dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya de voler un estat propi dins de la UE.