Cara d'imbècil

Ales pel·lícules i les telesèries policíaques dels setanta sem­pre apa­rei­xia algun per­so­natge que en el moment de ser detin­gut es rebel·lava con­tra els agents: “Sóc un ciu­tadà ame­ricà. Pago els meus impos­tos.” Ha d'estar bé viure en un país on decla­rar que pagues els teus impos­tos és l'expressió més solemne d'hones­te­dat i l'exigència màxima de res­pecte. M'agra­da­ria poder defen­sar que pagar impos­tos és un exer­cici de ciu­ta­da­nia, el revers dels nos­tres drets, que els impos­tos con­ver­tei­xen un sim­ple gra­pat de gent en una comu­ni­tat. M'agra­da­ria, però ¿és pos­si­ble dir-ho sense que­dar-se amb cara d'imbècil? Qui no ha pagat mai una fac­tura en negre? Unes obres menors a casa, una repa­ració al cotxe... M'hi fa pen­sar, és clar, el soroll de la cor­rupció que no s'apai­vaga ni un moment. Encara no hem paït el cas Palle­rols –anys i panys de rebom­bori– i ens cauen al damunt els comp­tes mili­o­na­ris del tre­so­rer del Par­tit Popu­lar que van fent gruix amb el cas Gur­tel, el cas Palma Arena, els ERO anda­lu­sos, el procés judi­cial a Iñaki Undar­garín, o la can­ta­re­lla ina­ca­ba­ble de deter­mi­nats mit­jans sobre pre­sump­tes comp­tes suïssos i diner negre als entorns fami­li­ars de Pujol i Mas, tot i que aquests dar­rers casos són moguts per interes­sos polítics més evi­dents que ocults.

En algun moment de la història recent hem pogut pen­sar que l'esclat públic d'aquests escàndols era un signe de fun­ci­o­na­ment eficaç del sis­tema. Es podria pen­sar, per exem­ple, que si el gen­dre del rei acaba davant del jutge és que l'estat de dret fun­ci­ona, però aviat tot sem­bla con­ver­tir-se en una apa­rença. El bom­bar­deig és cons­tant. Hi ha pro­ces­sos que s'allar­guen i s'allar­guen i s'allar­guen men­tre el cul­pa­ble confés cir­cula lliu­re­ment o que aca­ben amb un pacte que evita el judici. Els indults incom­pren­si­bles, també sovin­te­gen. La sen­sació que no n'hi ha un pam de net i que tot­hom qui pot s'omple les but­xa­ques sense dis­tinció d'idees ni colors s'assenta cada vegada més. La crisi política i ins­ti­tu­ci­o­nal està ser­vida. És un moment ideal per a l'expansió del popu­lisme i de la demagògia. M'agra­da­ria dir que la política ha d'enten­dre que ha de can­viar per sal­var-se –això sinó hem superat ja el punt de no retorn–, per poder viure algun dia en un país on la pri­mera pre­gunta que hagués de res­pon­dre un polític fos si ha pagat mai una fac­tura sense IVA. I que els ciu­ta­dans la pogues­sin fer hones­ta­ment, és clar. Però val més callar i estal­viar-se la cara d'imbècil.