Opinió

Nosaltres, el poble

No és tan necessari donar una imatge de proximitat a la gent quan ja s'és gent

Para­digmàtic i exem­plar que la Cons­ti­tució ame­ri­cana comenci par­lant del poble: “We, the peo­ple”, va repe­tir el pre­si­dent Obama diver­ses vega­des en el seu últim dis­curs d'inves­ti­dura, fent referència a una Cons­ti­tució que, a diferència d'altres, no comença dient: “A todos los que la pre­sente vie­ren y enten­di­e­ren, sabed que las Cor­tes Gene­ra­les han apro­bado y Yo [en majúscula] vengo en san­ci­o­nar la pre­sente Ley.

La diferència cul­tu­ral és evi­dent, es nota des de la pri­mera lle­tra: tant per la referència al “Jo” majestàtic com pel to dis­tant i pre­tensiós, que con­ti­nua en el preàmbul par­lant d'antuvi de “la Nación Española” (sí, també en majúscu­les). Coses del llen­guatge, però no només del llen­guatge, i tam­poc no és gens casual que el ree­le­git pre­si­dent ame­ricà hagi vol­gut par­lar de “nosal­tres” i del “poble”. Té a veure sens dubte amb el fet de voler reac­ci­o­nar davant la distància i l'escep­ti­cisme que han adop­tat els votants envers la política, una distància i un escep­ti­cisme que aquí es mul­ti­plica per vint si hem de veure sim­ple­ment el to en què es redac­ten les lleis supre­mes de l'Estat. Allà, els pares de la pàtria s'auto­de­fi­nien com a poble. A Espa­nya les lleis supre­mes sem­bla que vin­guin de Déu o, encara més lluny, de les Corts Gene­rals. També notem aquesta distància immensa si hem d'escol­tar, com hem pogut escol­tar tan­tes vega­des en boca d'alguns polítics, fra­ses com “ara cal estar a prop de la gent”.

Dir que es vol estar a prop de la gent és, dei­xant de banda la indub­ta­ble bona intenció de la frase, assu­mir que el polític és una altra cosa. O que no és tan gent com els altres. “Par­lar dels pro­ble­mes que real­ment interes­sen la gent” marca una distància que deu pas­sar massa des­a­per­ce­buda per a qui ho pro­nun­cia, quan els pro­ble­mes de “la gent” hau­rien de ser pro­ble­mes vis­cuts, no només per­ce­buts o com­pre­sos. En aquests anys que he tin­gut l'opor­tu­ni­tat de veure la política per dins, sem­bla que hi ha una inca­pa­ci­tat gran per tro­bar el to: “Hem escol­tat la veu del poble” s'entén si cre­iem que el polític és només un dele­gat que ha de tre­ba­llar per al poble, però sens dubte és molt més sana i més real la fórmula “we”. Nosal­tres, el poble, deci­dim això o això altre perquè patim aquest o aquell pro­blema o veiem les coses d'aquesta manera. I avui som polítics, però ahir no ho érem i d'aquí a pocs anys ho dei­xa­rem de ser. I tenim família i hipo­teca i mal de quei­xal i ens hem enfi­lat a alguna taula en algun casa­ment. No és tan neces­sari donar una imatge de pro­xi­mi­tat a la gent quan ja s'és gent.

El matís a això, evi­dent­ment, és que de la política no s'espera només gent, sinó la millor gent. O, com a mínim, gent amb capa­ci­tat per escol­tar i per fer rea­li­tat el que pro­posa. I, per tant, han de ser bona gent, no gent i prou: amb més ener­gies per millo­rar els afers públics que no pas per cons­pi­rar o esca­lar posi­ci­ons per­so­nals. Bona gent: aquest és un matís impor­tant. Com­pe­tents i bons, com ho són tants altres ciu­ta­dans. Tin­drem una recon­ci­li­ació amb el nos­tre sis­tema de par­tits quan, entre altres coses, veiem que som inter­can­vi­a­bles, i que, de polític, de vega­des se'n pot ser (és el cas dels polítics de raça), però que la majo­ria de vega­des s'està polític. Com un estat civil, com una pres­tació social tran­sitòria, com un honor trans­cen­den­tal, però pas­sat­ger.

Mirar la política des de fora i, mal­grat la distància cre­ada, saber dir “nosal­tres”. Entrar-hi i con­ti­nuar dient “nosal­tres”. Sor­tir-ne i man­te­nir el mateix “nosal­tres” que el pri­mer dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.