Catalans i americans

La lec­tura de lli­bres com Revo­lu­ti­o­na­ries (Jack Rakove, Mari­ner 2011) sobta per les simi­li­tuds que mos­tra entre el procés d'inde­pendència nos­tre i el dels Estats Units, ara fa 238 anys. Més enllà d'apun­tar el caràcter capriciós i impre­vi­si­ble que marca pràcti­ca­ment tots els pro­ces­sos d'inde­pendència (mal­grat els far­ra­go­sos ‘fulls de ruta' que augu­ren els experts), veri­ta­ble­ment podem par­lar del lent feno­men de con­ven­ci­ment i com­promís adqui­rit pels sec­tors econòmics no ini­ci­al­ment atrets i que s'hi aca­ben adhe­rint per pur ins­tint de super­vivència.

Segons com, hi ha molts paral·lelis­mes més entre el nos­tre cas i el que aca­ba­ren lide­rant George Was­hing­ton i Ben­ja­min Frank­lin. Podem par­lar d'un curiós procés d'agu­dit­zació inde­pen­den­tista que s'acaba fent quasi d'esquena als pro­pis inde­pen­den­tis­tes orto­do­xos i radi­cals, sovint des­bor­dats pels fets. Què va ser el famós pri­mer Congrés de Filadèlfia de 1775, dels encara impe­ri­als Estats Units, sinó un mar­catge als pro­toin­de­pen­den­tis­tes i un acte retòric de ser­vei a la Corona? Per enten­dre'ns, John Adams i les seves idees hi eren vis­tos amb més recel que no pas entu­si­asme. De fet, no va ser pas Adams el pri­mer pre­si­dent dels Estats Units, sinó que ho va ser un George Was­hing­ton, ter­ra­ti­nent fins feia poc lle­ial ser­vi­dor de l'Imperi. També ho havia estat durant llargs anys el recon­ci­li­a­dor i menys cone­gut Ben­ja­min Frank­lin, que, per cert, se sen­tia molt més a gust a Lon­dres que no pas entre els fems i els motins de la pro­vin­ci­ana Bos­ton. A alguns even­tu­als pares fun­da­dors, no els ocu­pava més acti­vi­tat –un any abans de la revolta– que desa­cre­di­tar els radi­cals que havien obert el camí.

Quan Artur Mas va anun­ciar que Mas­sac­hus­sets podia ser un model per a Cata­lu­nya, què devia voler dir? Que hem de pren­dre un plàcid estat d'arrel puri­tana –però no política­ment inde­pen­dent– com a model? O es refe­ria al caràcter fona­men­tal que van tenir els ciu­ta­dans de Mas­sac­hus­sets (fins i tot el Frank­lin repa­triat) en la con­se­cució de la inde­pendència ame­ri­cana davant la metròpoli britànica? Pot­ser sí que era això. En tot cas, podem tenir la cer­tesa que, en un i altre casos, van ser els fla­grants errors de la metròpoli els que van aca­bar pro­vo­cant la radi­ca­lit­zació dels sec­tors diri­gents i pode­ro­sos cap a la inde­pendència. Curi­o­sa­ment, el que acaba sent el motor majo­ri­tari del procés no és cap pro­nun­ci­a­ment intrínse­ca­ment sepa­ra­tista, sinó la per­cepció que sim­ple­ment “no hi ha res a fer”, la frase que tants cops hem sen­tit en els dar­rers temps a Cata­lu­nya. I un cop s'han afe­git els mode­rats a la lluita, com ho feren Dickin­son, Mor­ris, James Duane i John Jay, la sort ja estava deci­dida. Pot­ser insis­ti­ran més que no els radi­cals en la neces­si­tat d'una “solució pac­tada” amb l'Estat. Però fins i tot per ells aca­ba­ran sent la intran­sigència i les impo­si­ci­ons d'Angla­terra les que mar­ca­ran la par­tida.

És el que estem veient a l'Estat espa­nyol actual, on hi man­quen figu­res recon­ci­li­a­do­res i intel·ligents com Edmund Burke, que des­es­pe­ra­da­ment avi­sava Jordi III que la “coerció” aca­ba­ria tenint jus­ta­ment l'efecte con­trari al desit­jat. I així va ser, com així serà amb els pre­po­tents Rajoy, Saenz de San­ta­maría i Rubal­caba, i l'ajut ines­ti­ma­ble de Chacón, Rivera, Camacho i Navarro. La història es repe­teix tos­su­da­ment, fins i tot al segle XXI. L'estat català inde­pen­dent, dins o fora de la UE, aviat serà la gran bene­ficiària de la ceguesa i l'avarícia de la metròpoli. Serà el fac­tor que ens per­metrà de reen­gan­xar-nos amb la història per ocu­par de nou el lloc que ens per­tany entre les naci­ons lliu­res del món.