Mala olor

Car­los Mules, direc­tor de la Fun­dació Ideas, del PSOE, es feia pas­sar per Amy Mar­tin, una colum­nista “pro­gre” que no exis­teix. El duc de Palma, Iñaki Urdan­ga­rin, és feia pas­sar per un “noble”. Amy Mar­tin ha esde­vin­gut una autèntica desgràcia per al soci­a­lisme espa­nyol. Urdan­ga­rin és una autèntica bomba de rellot­ge­ria per a les estruc­tu­res de l'Estat on els seus diri­gents hau­ran de fer mala­ba­ris­mes per evi­tar que l'afer no vagi més enllà d'un tema de cor­rupció.

Ambdós temes no es poden bar­re­jar. El de Mulas és lleig, mesquí i d'un per­so­natge poca­ver­go­nya que volia cobrar un sobre­sou. L'afer ha aca­bat amb l'aco­mi­a­da­ment de Mulas i als jut­jats, perquè d'aquí a uns anys hi diguin la seva.

El com­por­ta­ment d'Urdan­ga­rin és pre­sump­ta­ment delic­tiu. Ambdós afers vis­tos a la por­tada d'un diari es bar­re­gen i fan la mateixa mala olor. Fet que acon­se­gueix crear una opinió gene­ra­lit­zada que vivim en un país on tot­hom roba tot el que pot.

Tot ple­gat fa la sen­sació que vivim en un món de cor­rup­tes i de “pre­sump­tes lla­dres”. Una llàstima, perquè en aquest país hi ha mol­tes per­so­nes hon­ra­des.

L'afer del Palau de la Música per resol­dre, el de les ITV, l'afer Bárce­nas i tants d'altres espe­rant que un jutge digui si són reals o fal­sos. Que es com­pleixi la frase feta de qui la fa la paga.

Sense ganes de bana­lit­zar. Una multa d'apar­ca­ment no pagada en el moment oportú pot gene­rar un cal­vari per al con­tri­bu­ent que sovint acaba en un embar­ga­ment del seu compte ban­cari i fins i tot en la seva publi­cació al DOG.

És pos­si­ble que des fa uns dies la soci­e­tat hagi entrat en un excés de zel. És com si dar­re­ra­ment els jut­ges, la poli­cia i alguns peri­o­dis­tes s'hagues­sin posat d'acord per vigi­lar més que mai. Fet que sovint és “casual”.

Com a refe­rent és sem­pre vàlida la popu­lar dita que no n'hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta; també ho ha de sem­blar.

Els polítics han de fer quel­com per evi­tar el des­pres­tigi de les ins­ti­tu­ci­ons. No n'hi ha prou amb anun­ciar mesu­res dràsti­ques.

Està pre­vist que la set­mana vinent el Par­la­ment pre­senti dues ponències en con­tra de la cor­rupció per ini­ciar un llarg procés par­la­men­tari. Una de trans­parència política i l'altra per enge­gar nova­ment la llei elec­to­ral cata­lana. Amb­dues hau­rien de ser­vir perquè hi hagués con­duc­tes molt dife­rents de les actu­als.

Ara mateix, i dins la sen­sació gene­ra­lit­zada de cor­rupció, no té cap sen­tit que a la mateixa hora que un jutge ini­cia el tràmit per acu­sar l'exal­calde de Llo­ret de Mar i dipu­tat de CiU Xavier Crespo, el Par­la­ment l'hagi nome­nat vice­pre­si­dent de la comissió d'empresa i ocu­pació. Són fets que pos­si­ble­ment només tenen jus­ti­fi­cació dins dels par­tits. Raons que el dipu­tat no estava impu­tat, etc. Però difícils d'enten­dre per als que som sim­ples espec­ta­dors de la política.