‘Comment peut-on être catalan?'

Una de les para­do­xes que ha gene­rat la glo­ba­lit­zació és la tensió entre pols opo­sats de la iden­ti­tat. Com més es gene­ra­litza la hibri­dació cul­tu­ral i lingüística, més sem­bla sor­gir la neces­si­tat de per­ti­nença. Com més cos­mo­po­li­tes, més loca­lis­tes. La dua­li­tat és un sen­ti­ment molt humà i no és pas aliè als múlti­ples inter­ro­gants iden­ti­ta­ris que cir­cu­len per Europa. L'últim refugi de la iden­ti­tat és la llen­gua materna (que és, també, la infància). Ho deia, l'altre dia, el pro­fes­sor Jaume Casals: “La llen­gua materna és la casa pròpia i no cal con­fon­dre-la amb un ins­tru­ment de comu­ni­cació amb els altres.” Per a comu­ni­car-nos amb els altres totes les llengües són bones: per a molts cata­lans, el cas­tellà o l'anglès fun­ci­o­nen com a espe­ran­tos útils. Ara, la llen­gua materna és el bosc sagrat on hem entrat amb els ulls vir­gi­nals de la infan­tesa i, per això, qual­se­vol aven­tura política d'afir­mació naci­o­nal ha d'aju­dar a pre­ser­var amb natu­ra­li­tat els “bos­cos” lingüístics que han con­for­mat l'íntima iden­ti­tat dels seus ciu­ta­dans. Per a molts, a Cata­lu­nya, aquest bosc sagrat deu ser el cas­tellà. El pro­blema no és de llengües “ofi­ci­als” sinó de “bos­cos sagrats”. A vega­des, però, el pres­tigi social d'una deter­mi­nada llen­gua és tan fort que l'indi­vidu està dis­po­sat a adop­tar-la com a pròpia en un procés que, natu­ral­ment, li can­via la iden­ti­tat. Hi ha hagut molts escrip­tors que se n'han anat a “viure” en una altra llen­gua. A París, el filòsof Cio­ran es pre­gun­tava amb des­es­pe­ració “Com­ment peut-on être rou­main?” (com es pot ser romanès?). El romanès matern era un obs­ta­cle per ser qui volia ser. Es va rein­ven­tar fins al punt de rees­criure tota la seva obra ante­rior en francès per “ajus­tar-la” a la seva nova iden­ti­tat: un escrip­tor francès. La renúncia al “bosc sagrat” la va haver de mar­car en el nom, el símbol màxim d'iden­ti­tat: l'Emil Cio­ran de Roma­nia es va trans­for­mar en E.M. Cio­ran. Avui el debat obert a casa nos­tra passa per tro­bar res­pos­tes lúcides a la pre­gunta “Com­ment peut-on être cata­lan?”