Sobre drets humans
la persecució política a l'Alemanya
“lliure” va arribar a proporcions colossals, en una caça de bruixes
molt superior a la nord-americana
Un recent film sobre esgarrifoses tortures contra reals o pretesos integristes musulmans m'evoca Josef Foschepoth, historiador alemany que trobà atzarosament en uns arxius de la RFA una carpeta titulada “Censura de correu”. Aviat comprovà que la censura no era només patrimoni de la sinistra Stasi, la policia política de l'Alemanya de l'Est. Després de treballar-hi dos anys, va concloure que la vulneració d'alguns drets humans elementals fou similar a una i altra banda del teló d'acer. Markus Wolf, cap de l'espionatge de la RDA, ja havia escrit que l'Alemanya comunista “tenia una reputació ben justificada de vigilància i escoltes clandestines, però les nostres limitacions tècniques impedien igualar-nos amb els nord-americans.” Fins als anys setanta més de cent milions de trameses postals procedents de l'est foren confiscades i destruïdes per l'Alemanya Federal, i un funcionari de correus admet que “la violació de la llei formava part de la rutina de l'executiu” i que tenia sempre la “lleialtat” del funcionariat, inclosos jutges i fiscals. També un recent documental demostra que la persecució política a l'Alemanya “lliure” va arribar a proporcions colossals, en una caça de bruixes molt superior a la nord-americana, ja que Adenauer, mitjançant l'anomenada “llei llampec”, arrestà qualsevol pacifista. S'incoaren, ni més ni menys, que 200.000 processos amb 10.000 persones empresonades (el simple fet de tenir llibres impresos a “l'altra” Alemanya es castigava amb 18 mesos de presó). A la pàtria de les llibertats es destrossava la vida no només a gent d'esquerra, ans també de la socialdemocràcia i de l'Església progressista mitjançant el recurs (tan utilitzat pel franquisme) de prohibició, per motius ideològics, d'exercir la seva professió, no a uns pocs, sinó a centenars de milers de persones. Heus aquí, doncs, un tros d'història oculta d'un país que feia ostentació davant del món de la seva superioritat moral sobre els seus germans de la RDA.
Parlant d'ocultacions, s'ha d'esmentar també, sense moure's d'Alemanya, Other Losses ( Altres pèrdues), on un historiador canadenc analitza la brutal repressió soferta pels soldats alemanys captius als anomenats “camps de la fam”. John Dos Passos escriví que allà “s'estaven deixant morir de fam els presoners alemanys deliberadament”. L'apocalipsi d'Auschwitz, Buchenwald o Mauthausen ha eclipsat altres horrors, ja que ningú vol recordar els sinistres camps de concentració nord-americans de Mons, Rheinberg i Büderich, on també es registraren milers de morts (alguns autors, després de la localització de fosses comunes, i computant només els camps de vora el Rin, parlen ja de 40.000 morts). I si esgarrifós fou el tracte als presoners de guerra, més abjecte fou el dispensat als civils, als nens, quan s'ordenava als soldats ocupants que “no es deixessin commoure per la fam d'un nen alemany de pèl ros, ja que en ell s'amagava un nazi”.
En definitiva, com va reconèixer a Dos Passos un tinent dels Estats Units: “La meva família és jueva; així que no pensi vostè que no estic ressentit contra els teutons... Però, per l'amor de Déu ¿què estem fent? He interrogat oficials alemanys, i quan me'ls trobo morts de fam a les nostres pròpies gàbies i veig que se'ls tracta pitjor que un gos, em plantejo moltes preguntes... La brutalitat és més contagiosa que el tifus; totes aquestes directrius per maltractar els alemanys han obert les portes de bat a bat a les més sòrdides tendències criminals que portem a dins nostre.”
