El meu refugi sota terra

Pocs se'n poden recor­dar, per sort, però els refu­gis que el Museu de la Ciu­tat recu­pera en diver­sos indrets de la ciu­tat –el pri­mer va ser el del Jardí de la Infància– per­me­ten tenir memòria de quan els avi­ons pla­ne­ja­ven pel cel de Girona amb la malèvola intenció de des­car­re­gar la seva càrrega mortífera sobre els ter­ro­rit­zats giro­nins. Fa uns dies, es va pre­sen­tar el docu­men­tal Amagats sota terra, del rea­lit­za­dor Quim Pare­des i l'his­to­ri­a­dor Jaume Prat. Va ser al Muni­ci­pal, ple a ves­sar, amb l'alcalde al pri­mer lloc i molts dels tes­ti­mo­nis que inter­ve­nen al film pre­sents a la pla­tea. Alguns no hi van ser a temps, que a certa edat, el pas dels dies és ine­xo­ra­ble.

Cal feli­ci­tar els res­pon­sa­bles, amb en Pere Frei­xes al davant. Han fet, cadascú en el seu lloc, una bona feina. Si en teniu la opor­tu­ni­tat, val la pena de escol­teu els tes­ti­mo­nis que el docu­men­tal ha aple­gat. Són retalls de la nos­tra història, ben vius.

En sor­tir del Muni­ci­pal vaig recor­dar que, just al cos­tat de casa, a l'actual pas­seig Fora Mura­lla, abans car­rer de Caput­xins, després que alguna de les bom­bes ensorrés un apa­rell de cases, s'hi va fer també un refugi. Jo lla­vors tenia menys d'un any, però a coll de la meva mare hi vaig tro­bar sopluig més d'una vegada, quan el perill era immi­nent. El refugi no era pas ofi­cial. L'havia cavat, a pic i pala, un cosí veí nos­tre que es deia Pere Dillet. Pene­trava al cor de la mun­ta­nya des de ben a prop de casa. Anys després, ja infant, havíem uti­lit­zat aquell túnel sor­pre­nent per als nos­tres jocs. És d'aquesta època que el recordo. De memòria diré que devia tenir quinze o vint metres, amb dues boques sepa­ra­des uns set o vuit –per garan­tir la sor­tida en cas d'ensor­ra­ment– i un petit apèndix al fons d'una de les boques.

Pel que vaig enten­dre, ens hi refugiàvem els veïns de dues o tres cases. La mare recor­dava que hi entrava amb molta por. Nosal­tres, en canvi, hi vivíem grans aven­tu­res, quan el férem nos­tre.

He de pen­sar que el refugi encara exis­teix. Les dues boques es per­de­ren en urba­nit­zar-se el sec­tor. Una, la més pròxima a casa, devia que­dar exac­ta­ment on hi ha les esca­les que pugen pel car­rer de Pere el Ceri­moniós. L'altra boca podria ser just on hi ha una casa que era de la ger­mana d'en Pere, la Maria Dillet. Pot­ser es tro­ba­ria, si con­vingués. No era pas una gran estruc­tura mili­tar, és clar. Però ser­vi­ria per expli­car com els par­ti­cu­lars es defen­sa­ven a la seva manera dels atacs de l'avi­ació fran­quista. I a mi, per­do­neu, em faria gràcia tor­nar a recórrer aquells metres d'humi­tat i aven­tura de la ja remota infància.

Des d'aquí, quan ja no hi sóc pas a temps, un agraït record per al cosí Pere, que tre­ballà per nosal­tres amb tanta gene­ro­si­tat.