Opinió

Dones que fan la bugada

Dones intrèpides d'un altre temps, captades per l'ull màgic de tants i tants artistes que ens han deixat el fidel retrat d'un passat sense nostàlgia

Una expo­sició que s'acaba de cloure al Museu del Prado ha tin­gut la vir­tu­a­li­tat de fer-nos des­co­brir a molts l'obra d'un pin­tor pai­sat­gista madri­leny que no coneixíem: Martín Rico (1833-1908). Prou reco­ne­gut en el seu temps –sobre­tot als Estats Units–, va ser amic de Marià For­tuny i va estu­diar i va pin­tar en múlti­ples indrets, però al final de la seva vida va aca­bar reca­lant a Venècia, ciu­tat que el tenia fas­ci­nat des de sem­pre i on va morir. Entre les diver­ses obres que s'han expo­sat d'aquest pio­ner de la pin­tura rea­lista, de seguida ens ha sal­tat als ulls la presència a l'expo­sició d'un oli sobre llenç de 1864-1865, molt ambiciós, en el qual es veuen una quin­zena de dones que ren­ten roba a la Varenne, prop de la ciu­tat de París. L'obra res­pira pla­ci­desa i har­mo­nia, a penes ani­mada pel movi­ment d'uns núvols, pel bran­catge dels arbres i pel fei­ne­jar de les buga­de­res, que tre­ba­llen d'esquena, arran mateix del riu. Dos qua­dres més, pin­tats el 1872 amb uns lleu­gers tocs impres­si­o­nis­tes en el movi­ment de les aigües, ens mos­tren també unes dones que ren­ten vora el riu, en aquest cas a Cloyes-sur-le-Loir, a la Turena.

La visió d'aques­tes obres ens ha trans­por­tat a l'evo­cació d'alguns temes que són recur­rents en la pin­tura rea­lista euro­pea del tom­bant del segle XIX. Com és prou sabut, en aque­lla època diver­sos movi­ments artístics van ocu­par-se de les con­di­ci­ons de vida dels tre­ba­lla­dors. Per a alguns d'aquests movi­ments, per exem­ple l'ano­me­nat rea­lisme social, la pro­blemàtica de les clas­ses tre­ba­lla­do­res va cons­ti­tuir un ele­ment cen­tral de la seva iden­ti­fi­cació. L'eclosió d'aquests cor­rents artístics no pot des­lli­gar-se, com és natu­ral, del que va ser una presa de consciència col·lec­tiva al vol­tant de la situ­ació dels obrers en l'època de la indus­tri­a­lit­zació. Les enor­mes diferències soci­als, els movi­ments migra­to­ris del camp a les ciu­tats, la vida quo­ti­di­ana en els habi­tat­ges obrers, l'embru­ti­ment del tre­ball, l'anal­fa­be­tisme domi­nant, la manca d'higi­ene i de salu­bri­tat, els ele­vats índexs de mor­ta­li­tat infan­til, les escas­ses expec­ta­ti­ves de vida, etc., apa­rei­xen per pri­mer cop en la pin­tura del final del segle XIX com un objecte artístic de pri­mera mag­ni­tud. I, com és lògic, aquest cor­rent és inse­pa­ra­ble de l'eclosió de les diver­ses res­pos­tes ideològiques i orga­nit­za­ti­ves que el movi­ment obrer arti­cula en aquesta època per donar res­posta a l'explo­tació del capi­ta­lisme i al clas­sisme domi­nant.

En aquest reflex tan evi­dent de la vida quo­ti­di­ana no hi podien man­car, com és natu­ral i encara que d'una manera sub­sidiària, les dones que tre­ba­llen. Hi apa­rei­xen sovint, tal com també era pre­vi­si­ble, fei­ne­jant en tas­ques que, d'una manera més o menys explícita, s'asso­cien al món domèstic i fami­liar que en aque­lla època es con­si­de­rava propi i exclu­siu de l'ano­me­nat sexe dèbil: cosir, filar, fer pas­tu­rar el ramat, plan­xar, pen­ti­nar, fer pun­tes de coixí, etc. I hi ha una feina tan­ma­teix sin­gu­lar i atribuïda tot sovint a les dones que és la d'espi­go­lar als camps de blat després de la sega, amb pin­tu­res magnífiques dels fran­ce­sos Jules Bre­ton, Julien Dupré o Jean-François Millet, però d'aquest aspecte ja ens en vam ocu­par fa temps en un arti­cle en aques­tes matei­xes pàgines. Ara ens crida l'atenció la feina de fer la bugada, uni­ver­sal­ment adju­di­cada a les dones de con­dició modesta.

En efecte: les buga­de­res, acom­pa­nya­des més d'un cop per algun dels seus plançons, apa­rei­xen mol­tes vega­des en la pin­tura rea­lista d'aquest temps. Les veiem, ja ho hem dit, a peu de riu i aju­pi­des amb les mans a din­tre l'aigua, però també tra­gi­nant els grans cis­tells o el cossi curull de la roba, o en els safa­re­jos públics. Diuen que el pri­mer artista que va ence­tar aquest tema hau­ria estat Fran­cisco de Goya, en un cèlebre tapís de lavan­de­ras en què es veu una buga­dera que vol espan­tar-ne una altra d'ador­mida acos­tant-li a la cara un xai que li lle­parà la galta i la des­per­tarà. El tema seria reprès més tard, almenys un parell de vega­des, per Jean-François Millet amb les seves lavandières. Tan­ma­teix, la pin­tura fran­cesa –inclosa la mirada impres­si­o­nista d'Edgar Degas en un qua­dre petit i enigmàtic o la de Cami­lle Pis­sarro amb una dona que es remu­lla els peus a la riera– s'adhe­ri­ria en aquesta temàtica amb autèntic entu­si­asme, a través d'altres pin­tors rea­lis­tes com ara Jean-Eugène Buland, William Bou­gue­reau o Honoré Dau­mier, pas­sant pel fran­cosuís Théophile Stein­len i fins als postim­pres­si­o­nis­tes com ara Paul Sérusier, que ens ha dei­xat almenys un parell de qua­dres de colors vivíssims que mos­tren les dones car­re­ga­des amb els sacs a l'espat­lla i de retorn cap a casa. Un ame­ricà tras­plan­tat a París, Daniel R. Knight, s'espe­ci­a­lit­za­ria pre­ci­sa­ment en qua­dres rela­tius a buga­de­res. I més enllà de França, les dones que ren­ten apa­rei­xen ja en l'obra de pin­tors de tot arreu, des del rus Abram Ark­hi­pov fins al bra­si­ler Eli­seu Vis­conti o el colombià Andrés de San­ta­maría. També el nos­tre Joa­quim Sunyer abor­darà el tema, per bé que en un con­text ben poc cor­rent, amb una blanc­his­seuse pari­senca que tra­gina fei­xu­ga­ment el seu sac, amb el cos pro­jec­tat cap enda­vant, en un adust pai­satge urbà amb fum de xeme­ne­ies...

Així, doncs, dones i més dones de braços fer­renys i ves­ti­menta arro­man­gada, ave­sa­des a picar amb la pala, a fre­gar amb els ras­palls d'espart i a car­re­gar abans i després el far­cell, sot­me­ses a la seva con­dició d'escarràs domèstic, entre­ga­des a un marc de soci­a­lit­zació que els per­met, com un tot inse­pa­ra­ble, fer bugada i fer con­versa. Dones intrèpides d'un altre temps, cap­ta­des per l'ull màgic de tants i tants artis­tes que ens han dei­xat el fidel retrat d'un pas­sat sense nostàlgia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.