Viure amb discreció 

Quan con­duint passo per davant dels rètols que anun­cien el nom dels pobles que em tro­baré imme­di­a­ta­ment faig un exer­cici, gai­rebé ins­tin­tiu. Penso: qui conec d'aquell indret? I l'altre dia, pas­sant pel car­tell que m'infor­mava que estava a punt d'arri­bar a Pala­fru­gell no vaig poder evi­tar pen­sar en una per­sona a qui, curi­o­sa­ment, no conec però que els haig de con­fes­sar que, molt sovint, hi penso. Penso en el que estan pas­sant ella i la seva família. I no me'n sé ave­nir. És la Mont­ser­rat Serra, la Mone, que des del 13 d'octu­bre del 2011 està segres­tada a Somàlia jun­ta­ment amb una altra coo­pe­rant de Met­ges Sense Fron­te­res. Durant tot aquest temps, els mit­jans de comu­ni­cació i les ins­ti­tu­ci­ons impli­ca­des han res­pec­tat la dis­creció i la cau­tela que l'ONG sem­pre ha dema­nat per no entor­pir les fei­nes per alli­be­rar-les. Diu la defi­nició que dis­creció és la manera de com­por­tar-se de qui no fa sinó allò que convé fer, de qui no diu sinó allò que convé dir, que sap callar allò que li ha estat con­fiat. I això és el que l'entorn i la família pel bé de la seva filla com­pleix escru­po­lo­sa­ment des del pri­mer dia. Però com es viu amb dis­creció un fet així? Ha de ser impos­si­ble fer la teva vida com si no passés res quan, de fet, no saps què passa. No saber quan estàs àvid d'infor­mació és com no poder beure quan estàs asse­de­gat. Com s'encara un revés d'aquests sense poder-ne par­lar? Si no estem pre­pa­rats per accep­tar la mort d'un fill, com afron­tes aquesta absència? Deus haver de tenir con­fiança en els que t'envol­ten men­tre vius el teu propi infern. Jo em penso que tin­dria un nus per­ma­nent a l'estómac, que em faria un tip de plo­rar i mos­se­gar-me els lla­vis, de cloure els punys i ser­rar les bar­res notant com les dents xer­ri­quen men­tre renego i male­eixo. Deu arri­bar un punt que només deus poder omplir l'absència d'algú que no el tens però que saps que hi és amb els seus records i això et deu man­te­nir espe­rant amb espe­rança que arribi el dia que soni el telèfon, des­pen­gis i que després que la línia faci un crui­xit sen­tis la seva veu tal i com l'has sen­tida sem­pre. Una abraçada ben forta per a vosal­tres que us ha tocat viure amb dis­creció.