‘El cuaderno gris'

“La desa­tención por la lite­ra­tura cata­lana en su len­gua es grave en Madrid –aun­que no tanto como fue– y donde pri­mero se nota es en las librerías. A esta igno­ran­cia estúpida la lla­man algu­nos patri­o­tismo, lo que daría la razón a mis ami­gos cata­la­nes más ofen­di­dos y extrañados.” Aquesta reflexió amb tan­tes res­sonàncies avui dia és de 1973, a les aca­ba­lles del fran­quisme i és de Dio­ni­sio Ridru­ejo, el tra­duc­tor d'El qua­dern gris de Josep Pla. Pobre Ridru­ejo!, el seu espant hau­ria anat en aug­ment si hagués vis­cut fins avui. Li cos­ta­ria enten­dre el curiós feno­men que fa que autors amb noms cata­lans (Jaume Cabré, Quim Monzó...) venen més exem­plars en llengües i països estran­gers que no pas en les edi­ci­ons en cas­tellà que es publi­quen a la península Ibèrica. Ara gràcies al tre­ball tenaç i rigorós del pro­fes­sor de la UPF Narcís Garo­lera, s'ha ree­di­tat El qua­dern gris amb el bene­fici d'una revisió escru­po­losa del text a par­tir del manus­crit ori­gi­nal. I la mateixa revisió ha permès una nova edició de la tra­ducció, obra de Ridru­ejo i la seva esposa Glòria de Ros, amb el títol El cua­derno gris. Ridru­ejo i senyora tre­ba­lla­ven amb l'edició cata­lana i no pas amb el manus­crit. Exem­ple: si Pla escriu “sol­te­rona”, una cas­te­lla­nada, el cor­rec­tor català ho can­via per “vella senyora” i, per tant, Ridru­ejo tra­du­eix “vieja señora”. En l'edició actual, i després d'aquest rocam­bo­lesc recor­re­gut, a la versió cas­te­llana s'uti­litza la paraula “sol­te­rona” i es res­ti­tu­eix, doncs, amb una paraula per­fec­ta­ment cas­tissa el sen­tit del manus­crit del propi Pla. Els bons tre­balls filològics sem­pre s'aca­ben con­ver­tint en lliçons d'història, de soci­o­lingüística, de política... En la tra­ducció de Ridru­ejo hi batega el català ori­gi­nal de Pla, de manera que si es lle­geix en veu alta un se sent quasi obli­gat a lle­gir El cua­derno gris amb un mar­cat accent català. Pot­ser Pla va ser el dar­rer pont pos­si­ble entre el món català i el cas­tellà i d'aquí una certa malen­co­nia, com la que ja desprèn el mateix Ridru­ejo al pròleg: “¡Qué pro­vec­hosa sería la influ­en­cia de Pla tierra aden­tro!”