‘Laia': un Espriu molt ‘lorquià'

La novel·la Laia, d'Espriu, és un marit mal­trac­ta­dor i beve­dor, un fill invàlid i empes­tat, finat en una caixa blanca, un pre­ten­dent pen­jat i un amant que el mar s'empassa. Hi pesa, i molt, com una llosa, l'entorn: repres­siu, el del poble petit de pes­ca­dors, i on la dona dife­rent és la lla­vor del mal. L'adap­tació que n'ha fet Lluís Danés per a TV3 és d'un for­mat molt tea­tral, començant per l'esce­no­gra­fia de Sinera, un encer­clat de fusta blanca que, tot i la llu­mi­no­si­tat del mar, és asfi­xi­ant. El sexe hi és explícit –des de l'escena del somni eròtic con­tra­po­sada a la bru­ta­li­tat real de la nit de noces–, però sobre­tot la tragèdia, que sona a repic de tam­bor, a dansa de la mort. Podria ser grega, però és una Laia lor­quiana, amb un lament final: el cor de dones negres abraçant-la en el seu dol etern.