Les tecles del senyor Millet

L'intrèpid aspi­rant a pia­nista ha de superar dos rep­tes: tocar amb les dues mans amb inde­pendència una de l'altra (aquí és on es troba a fal­tar un segon cer­vell) i domi­nar el des­plaçament per octa­ves (tocar mol­tes tecles). En la seva època glo­ri­osa, Fèlix Millet, el senyor del Palau, en tocava mol­tes i no pre­ci­sa­ment de cap piano de cua. Només així s'entén una de les fra­ses memo­ra­bles del judici que es fa a la Ciu­tat de la Justícia que, per cert, a més d'aco­llir l'actual tra­gi­comèdia, va ser una de les esce­nes del crim que es jutja. Res­po­nent al fis­cal, Millet ha dit: “Al Palau es pagava en efec­tiu. Jo cobrava de molts llocs.” Segur que ho feia, però, vist com ha anat tot ple­gat, encara no con­tro­lava el difícil art de tocar tan­tes tecles sense per­dre's en la melo­dia de l'orgull i l'ambició.