Sense sostre

Vaig anar a la pre­es­trena de la pel·lícula Sense sos­tre, de Xesc Cabot i Pep Gar­rido. El film és com la vida dels que no tenen llar: de ritme lent i fosc. Una fos­cor que té la vir­tut, si així es pot dir, que va entrant len­ta­ment en l’espec­ta­dor, com també ho fa el ritme del film. Si amb aquest recur­sos els direc­tors han pretés de trans­me­tre les sen­sa­ci­ons d’un sen­se­sos­tre ho han acon­se­guit. Ho han fet pel seu guió, per la posada en escena i sobre­tot per Enric Molina, sor­tit d’Arrels, la fun­dació que té cura de per­so­nes sense casa. Molina no s’inter­preta a ell mateix, sinó que apro­fita la seva experiència per actuar. Hi vaig anar amb Miquel Fus­ter, dibui­xant que ha pas­sat l’experiència de viure al car­rer 15 anys. Li va agra­dar el film. A mi, també.