Autohomenatges a l’espai públic

Els nos­tres car­rers van escas­sos d’estàtues i monòlits, com­pa­rats amb altres països. També en això s’evi­den­cia la riquesa i el poder del país, així com les pri­o­ri­tats en l’ús més aviat poc pompós que fem de l’espai públic. Racis­tes, geno­ci­des, escla­vis­tes, mili­tars, reli­gi­o­sos i altres insig­nes mem­bres de la classe domi­nant que s’auto­ho­me­natja en pedra són part també de la nos­tra història. Em pre­o­cu­pen més els de carn i ossos, però l’onada per fer-los fora de l’espai públic és un clàssic de la lluita per l’avenç de la huma­ni­tat. Aquí els reco­nei­xe­ments es con­cen­tren en el nomenclàtor, amb reis opres­sors i dili­gents ser­vi­dors dels suc­ces­sius règims opres­sors. Sols un prec: llençar ico­nes al riu fa mal als ulls. I con­ta­mina.