Un transatlàntic sense capità

Car­re­gar la culpa del repunt del coro­na­vi­rus als tem­po­rers i les seves “con­di­ci­ons labo­rals” (vitals, en diria jo) és un nou epi­sodi tan inno­cent com lamen­ta­ble de la política de la cor­tina de fum. Sem­bla que la res­pon­sa­bi­li­tat de tot allò dolent sem­pre és i serà dels altres, perquè aquest govern sem­pre ho fa tot molt bé. Oi que se’ns va ven­dre que estàvem pre­pa­rats per detec­tar i con­tro­lar els rebrots amb una xarxa de ras­tre­ja­dors? Doncs aquí els tenim. I quan dema­nes per aquest dis­po­si­tiu de recerca obtens la res­posta habi­tual: silenci admi­nis­tra­tiu. Avui fa qua­ranta dies de la dimissió del secre­tari de Salut Pública, Joan Guix, per motius de salut. Que encara no hi hagi un subs­ti­tut lide­rant la crisi deu ser culpa dels ado­les­cents i el botellón.