Els rimaires i els versos ben fets

La poe­sia cata­lana se’ns ha omplert de rimai­res. Escolto en un fòrum les crítiques d’uns joves apre­nents de poeta que es quei­xen del con­ser­va­do­risme d’alguns de la meva gene­ració, i em per­meto d’inter­ve­nir per pre­gar que no ata­quin Car­ner, que ata­quin qui hagin d’ata­car, però no algú que no es pot defen­sar i, a més, és mort i ben enter­rat. El rimai­res són, a més, dogmàtics i, com la Falange, no adme­ten altres for­mes de pen­sa­ment. L’altre dia un d’aquests intran­si­gents escri­via baja­na­des d’aquest estil sobre una tra­ducció: “...s’ha hagut de sacri­fi­car la rima, però el resul­tat està escrit en vers, i això és el mínim que es pot dema­nar: ver­sos cata­lans ben fets.” Fa riure, però és d’un arti­cle d’un diari seriós. També fa pena lle­gir tano­ques.