Per qui toquen les campanes?

“Mai pre­gun­tis per qui toquen les cam­pa­nes; toquen per tu.” No és meu, és de John Donne (1571-1631). És el final d’un poema d’aquest gran poeta anglès d’una obra de la col·lecció ’Devo­ti­ons upon emer­gent occa­si­ons’. Ho direm amb anglès, per allòque una tra­ducció, no deixa de ser, una mica, una traïció –ho dic pels puris­tes–: “Any man’s death dimi­nis­hes me/ because I am invol­ved in mankind/ and the­re­fore never send to know/ For Whom the bell tolls/ it tolls for thee”. D’acord, les cam­pa­nes sem­pre toquen per a algú. Sigui les hores, els quarts o a mort. Els cam­pa­nars for­men part del pai­satge i, segons Llach, a l’Empordà es deuen salu­dar entre ells, per allò de tro­bar-se a prop, i a toc de cam­pana, també. El toc de cam­pana és una tra­dició perquè, ara mateix, ja no és una neces­si­tat. A més, s’han per­dut la majo­ria de tocs, com el que avi­sava de l’atac dels pira­tes. A la nit, cal que toquin les cam­pa­nes només per tra­dició? Tenim des­per­ta­dors, mòbil i, a vega­des, la música del veí. De veri­tat que cal que seguei­xin tocant per un tema tra­di­ci­o­nal? Que ho pre­gun­tin al doc­tor Esti­vill, a veure què hi diu.