El tràiler, no la pel·lícula

A l’hora de pro­mo­ci­o­nar cinema el tràiler con­ti­nua sent indis­cu­ti­ble. A diferència d’altres tècni­ques de mar­xan­datge s’ha apro­fi­tat el poten­cial que pro­por­ci­o­nen els mit­jans digi­tals i les xar­xes soci­als. El dia que s’estrena, el tràiler, no el film, tot­hom el té a la seva dis­po­sició, a un clic, encara que no ho vul­gui ni el vul­gui veure. Tenim la sen­sació, però, que el tràiler eclipsa l’obra major i molt sovint veient-lo ja en tenim prou. Sigui perquè als rea­lit­za­dors els rellisca resu­mir la pel·lícula sen­cera en pocs minuts, sigui perquè cada vegada més no en fan un sinó tres o qua­tre. Amb el nou Bond, No time to die, ja n’he per­dut el compte, suposo que perquè l’estrena s’ha pos­po­sat tan­tes vega­des. En aquesta, però, m’hi tro­ba­ran.