La gran mentida de la dictadura tova

Una dic­ta­dura no pot ser mai tova. No senyors. El con­cepte exis­teix, és cert; és el nom pro­pa­gandístic de l’últim període d’Alfons XIII, amb govern de Dámaso Beren­guer per retor­nar a la nor­ma­li­tat després de la dic­ta­dura del Primo de Rivera –per cert, beneïda per la bur­ge­sia cata­lana–. I és cert que alguns han arri­bat a dir, i fins i tot diuen, que la del gene­ral Franco ho va ser, de tova. Com diuen? Repressió, reta­llada de lli­ber­tats i tor­tu­res bru­tals durant qua­ranta anys dei­xen clar com s’ha maqui­llat un dic­ta­dor que va ins­tau­rar amb sang un règim de caràcter únic, sense ide­o­lo­gia defi­nida, ultra­catòlic, en con­tra de les iden­ti­tats i amb milers d’exe­cu­tats, fins a arri­bar al 2 de març de 1974 amb Puig Antich i amb el gar­rot vil.