Marrameu, que ens ben ruixen!

A les Fires de Girona es va fer fa uns anys una cam­pa­nya prou fructífera per cata­la­nit­zar el pai­satge sonor i el des­ga­vell de fal­ques i fils musi­cals. Així vam pas­sar d’escol­tar l’inva­siu reg­ga­e­ton a sen­tir can­tar l’Àngel Daban o en Toni­etti, i entrar a la gola de l’enorme felí del Ratón Vacilón –l’atracció– tot escol­tant aquell repe­ti­tiu “Ai, que et menjo!” o “Mar­ra­meu, que us ben ruixo!” esde­ve­nia una satis­facció addi­ci­o­nal. Sense fer una anàlisi pro­funda de com està el pati, sí que hem notat certs retro­ces­sos en aquest àmbit. Em diuen que a l’Olla, on s’aple­guen joves i ado­les­cents, un dels fira­ries amb acti­tuds voxi­ma­nes reclama que li par­lin en cas­tellà, “que esto no es Cata­lu­nya” (?!), i a l’esmen­tat Ratolí Fan­farró hi hem vist one­jar una ban­dera tri­co­lor com la que llu­eix el DNI.