Un format que canvia el món

El docu­men­tal cine­ma­togràfic és un del grans gèneres del segle XXI. El 2002 Mic­hael Moore, amb Bow­ling for Colum­bine, va qüesti­o­nar les con­vic­ci­ons dels ame­ri­cans pel que fa al dret a pos­seir armes. El 2004, l'alarma del men­jar por­que­ria la va encen­dre Mor­gan Spur­lock amb Super size me. I el can­tau­tor Sixto Rodríguez va reviure gràcies a un docu­men­tal. La clau, a banda del valor d'inves­ti­gació i de con­tin­gut, és que els docu­men­tals han begut del llen­guatge de ficció –procés invers al de la ficció, que ha creat fal­sos docu­men­tals– per fer pro­duc­tes que, a més d'apel·lar a sen­si­bi­li­tats o des­co­nei­xe­ments, tenen fac­tu­res for­mals atrac­ti­ves. Tot això, reforçat per les xar­xes soci­als, que ampli­fi­quen el seu ressò.