Opinió

Sobirania i joc net

Una nova cultura del poder ha de ser impulsada en un marc tan nou com serà l'estrena de la sobirania

Bas­tir una Cata­lu­nya sobi­rana, amb el seu propi estat, ha de fer-se, simultània­ment, amb la cons­trucció d'un país nou, d'una soci­e­tat dis­tinta quant als valors públics i comuns com­par­tits. Un pro­jecte de país així tin­dria molts més par­ti­da­ris que els atrets per raons sobre­tot patriòtiques. Democràcia d'alta qua­li­tat i país nou, doncs, com a ele­ments indes­tri­a­bles. Aquesta és una opor­tu­ni­tat d'or per revi­ta­lit­zar i dig­ni­fi­car l'acció política i la rege­ne­ració democràtica, per recu­pe­rar oxi­gen civil per a la cosa pública, després de tants fac­tors de descrèdit inces­sant i des­mo­ra­lit­zació de la ciu­ta­da­nia. En qüestió de pocs mesos hem pas­sat d'un estat d'ànim col·lec­tiu enco­ma­nadís, amb el goig de tenir la lli­ber­tat a tocar, a una sen­sació de desànim, der­rota i engany, gene­ra­dors de tris­tesa i des­es­pe­rança.

Aquí sem­pre havíem tin­gut un estil propi, una manera de fer dis­tinta, un for­mat expres­siu que nave­gava per les mars del res­pecte, edu­cació i bona relació per­so­nal entre els pro­ta­go­nis­tes públics, tot i la dis­crepància ideològica, tots els quals res­pec­ta­ven unes nor­mes bàsiques de joc, que venien de lluny. Ja en el període repu­blicà, la política cata­lana es desen­vo­lu­pava en un con­text d'una certa calma civil, cone­guda com l'oasi català, clima que con­tras­tava amb la iras­ci­bi­li­tat i la violència dialèctica i física de la política espa­nyola del moment. Però, d'un temps ençà, hem anat per­dent una manera cata­lana de fer les coses, en bene­fici d'una pro­vin­ci­ana madri­le­nyit­zació de les for­mes. Tot dege­nera a un ritme tre­pi­dant i cam­pen lliu­re­ment la gro­lle­ria, la des­qua­li­fi­cació per­so­nal, l'insult, la men­tida, la guerra de decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons sense ni un bri d'il·lusió. L'absència d'idees per deba­tre ocupa l'espai públic, tot rebai­xant el nivell gene­ral de la política i del país, els quals merei­xen molt més del que es veu, se sent i se sos­pita. El “i tu encara més” ha subs­tituït el con­trast de pro­gra­mes, de pro­jec­tes i d'ini­ci­a­ti­ves, en un camí ple d'acu­sa­ci­ons nega­ti­ves d'anar i tor­nar, ple de cops bai­xos, retrets mutus i joc brut.

El des­gast de l'adver­sari sem­bla un objec­tiu supe­rior a la defensa d'idees cons­truc­ti­ves i engres­ca­do­res i els vells tòpics des­qua­li­fi­ca­dors, de poca volada intel·lec­tual i moral, només per­se­guei­xen fer malbé la imatge de l'adver­sari. Dei­xar-nos endur pel tom­bant de la demagògia, el popu­lisme o la retòrica barata ens duu a l'abisme i, com més va més, acreix el fos­sat que separa la gent de la política, men­tre la decepció, la distància i la indig­nació van aug­men­tant. En política es poden come­tre errors polítics, però no delic­tes. Aquests no tenen res a veure ni amb la política, ni amb la ide­o­lo­gia. La gent indigna, s'aixo­plu­gui tant se val sota qui­nes sigles, ha de ser apar­tada de les ins­ti­tu­ci­ons i els par­tits, perquè els embru­ten, i duta a la justícia. I els polítics hones­tos han de poder fer la seva feina amb lli­ber­tat i res­pon­sa­bi­li­tat. Tan nega­tiu és par­lar mala­ment del govern, per norma, faci el que faci, sense reconèixer-li mai les ini­ci­a­ti­ves posi­ti­ves empre­ses, com desac­ti­var, per sis­tema, les crítiques legítimes de l'opo­sició i les pro­pos­tes posi­ti­ves que en vin­guin.

Una nova cul­tura del poder ha de ser impul­sada en un marc tan nou com serà l'estrena de la sobi­ra­nia. I esforçar-se per alli­be­rar-se de la tendència aïlla­ci­o­nista dels polítics, gover­nants o no, que sovint cerca refugi en la pro­xi­mi­tat burocràtica del poder ins­ti­tu­ci­o­nal o l'apa­rell del par­tit, en la tera­nyina que envolta els diri­gents, sovint esde­vin­guda mur infran­que­ja­ble per als ciu­ta­dans. Caldrà una relació dife­rent amb la gent, més directa, viva, dia­lo­gant, des­cen­tra­lit­zada, trans­pa­rent, des­bu­ro­cra­tit­zada, pro­pera, acces­si­ble. La huma­nit­zació i femi­nit­zació de la política, la neteja ètica del poder, la higi­e­nit­zació de la democràcia són impres­cin­di­bles en una Cata­lu­nya camí de la lli­ber­tat que recu­peri la con­fiança en la política i els polítics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.