Opinió

Jubilació de Benet XVI

El pontificat de Ratzinger, com el de Wojtyla, ha estat continuista i contrareformista

No resulta fàcil fer una valo­ració del pon­ti­fi­cat de Benet XVI. I encara menys fer-la sense ni esmen­tar el de Wojtyla, com s'està fent aquests dies, per algun motiu que des­co­nec, però que no ajuda. Són dos pon­ti­fi­cats con­ti­nuis­tes. No en l'estil, evi­dent­ment, però sí en el fons: ambdós con­tra­re­for­mis­tes. No s'ha tin­gut en compte aquest aspecte, del tot indis­pen­sa­ble, per enten­dre el final del pon­ti­fi­cat de Benet XVI, que començà com un corol·lari del de Wojtyla. Una con­seqüència necessària d'aquell com­pli­cat teo­rema teomòrfic (o sim­ple­ment teocràtic) que va durar 27 anys durant els quals la política apli­cada als abu­sos a menors va ser con­tra­pro­du­ent. El secret pon­ti­fici pesà com una llosa. Els bis­bes es limi­ta­ren a comu­ni­car els casos a la con­gre­gació pre­si­dida per Rat­zin­ger, en espera d'una decisió que no va arri­bar mai. Això explica (mal­grat que no jus­ti­fica) que els bis­bes es con­ver­tis­sin en còmpli­ces dels abu­sos, per ocul­tació. No per pròpia volun­tat, sinó per una obediència malen­tesa. Aquest punt és més reve­la­dor del que sem­bla. Si es lle­geix entre línies, apa­reix, en temps real, un canvi essen­cial en l'acti­tud dels bis­bes en relació al papa. Ja no és la del con­cili. Aquest canvi és la pri­mera cosa que Pere Casaldàliga cons­tatà en la seva visita ad limina, ajor­nada per les raons que ell mateix explica: no podia sor­tir del Bra­sil. Però això ara no importa, el que importa és que, només de posar els peus a la cúria, el car­de­nal Gan­tin li recordà que, en la visita a Pere, no oblidés que estava sota Pere –cum Petro sed sub Petro– i que ja podia bus­car una sotana allà on fos o es que­da­ria sense veure el papa. Wojtyla, encara que no ho semblés, era molt exi­gent amb el pro­to­col. De por­tes en fora era tal com el vèiem: pro­per a la gent i seduc­tor al màxim. Superava qual­se­vol dels líders popu­lis­tes, sense neces­si­tat de caure en la vul­ga­ri­tat. Era el papa! I això encan­tava la gent. Però, de por­tes endins, la cosa era dife­rent: sóc el papa! No calia repe­tir-ho. La vene­ració pel màxim repre­sen­tant de l'Església va arri­bar al mateix nivell que impe­rava en el pon­ti­fi­cat de Pius IX, el papa del dogma de la Imma­cu­lada, del con­cili Vaticà I i de la infal·libi­li­tat. El papa ultra­muntà per excel·lència. La viva imatge del Wojtyla de por­tes endins i l'anvers de la meda­lla de por­tes enfora. Wojtyla només se sen­tia a casa quan era fora del Vaticà. Ell, que era cen­tra­lista al màxim, va dei­xar el govern de l'Església en mans de la cúria. I la cúria en mans de Rat­zin­ger, el corol·lari del com­pli­cat teo­rema. L'hereu de la corona, només que, en aquest cas, era d'espi­nes. En morir Wojtyla, el secret pon­ti­fici seguia vigent. Només el podia dis­pen­sar el suc­ces­sor de Wojtyla. I aquest només podia ser Rat­zin­ger. Les car­tes lacra­des que rebe­ren tots els bis­bes, les envià ell, per raons de càrrec. Ningú conei­xia el pro­blema millor que ell. Tenia per davant una feina difícil i esca­brosa. I crec que la va com­plir. Fins avui, només he tro­bat un únic arti­cle que apunti en aquesta direcció: el d'Ignasi G. Faus, jesuïta, publi­cat a La Van­guar­dia. Lle­giu-lo si teniu ocasió. Hi tro­ba­reu el Rat­zin­ger pro­fes­sor a Tübin­gen. Conté una anècdota impa­ga­ble: Rat­zin­ger opi­nant sobre les dife­rents esco­les de teo­lo­gia i afir­mant, amb cal­cu­lada dis­plicència, que “A Roma... A Roma, ja saben vostès, no es fa bona teo­lo­gia.” L'ovació dels alum­nes fou sonora i rotunda. Cal­culo que devia ser com la que rebé el car­de­nal Frings, arque­bisbe de Colònia, a l'aula con­ci­liar, el dia que demanà la reforma de la cúria i al mateix temps con­demnà sense pal·lia­tius els mètodes emprats pel Sant Ofici. L'aula sen­cera esclatà en un dels aplau­di­ments més llargs que es conei­xen. No crec que Rat­zin­ger ho hagi obli­dat. Era l'home de con­fiança del car­de­nal Frings, el seu acom­pa­nyant en el con­cili. Costa d'enten­dre què l'induí a accep­tar el càrrec que li oferí Wojtyla i que el con­vertí en l'inqui­si­dor del post­con­cili. La seva fatiga té les arrels en aquesta zona obs­cura i pro­funda. No és home de manar, però sí de cen­su­rar. Crec que s'escau par­lar de jubi­lació i no de renúncia. I cal esbor­rar la imatge vic­ti­mista que aquests dies ha pre­val­gut. Es retira i alhora es queda. Deixa de ser, però con­ti­nua estant. Al Vaticà. On, si no?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.