Campi qui pugui

Tot aquest immens embo­lic de comp­tes opacs (o a Suïssa o para­di­sos fis­cals), d'espies que et tro­bes un dia a la sopa, de con­no­ta­ci­ons àuli­ques en els dub­to­sos afers de Nóos i de paga­ments en diner negre, per esmen­tar els més cone­guts fins ara, és un sòrdid amàs d'esfereïdora indecència. En el cen­tre de la qüestió hi ballen mili­ons d'euros que van d'una but­xaca a una altra, d'un compte cor­rent a un altre, d'uns polítics a uns altres, men­tre la ciu­ta­da­nia, la gent nor­mal, ens veiem sot­me­sos a unes dra­co­ni­a­nes mesu­res econòmiques que ens ofe­guen i empo­brei­xen impla­ca­ble­ment. Vostè estalviï, mengi menys i pit­jor, no com­pri la roba que de veri­tat neces­sita, vagi a l'atur i sense espe­rança de tro­bar una nova feina a curt, mitjà o llarg ter­mini –els gover­nants ens diuen que només sacri­fi­cant-nos ens en sor­ti­rem–, perquè quan agafi qual­se­vol diari, escolti les notícies de la ràdio o vegi les notícies de la cadena que sigui, la infor­mació que se li ofe­reixi sigui, cada cop amb més noms i més dades, la dels mili­ons que uns quants pri­vi­le­gi­ats roben, esta­fen o camu­flen, infor­mació que li arriba gràcies a les decla­ra­ci­ons que aitals per­so­nat­ges han fet en els jut­jats, dels quals han sor­tit en lli­ber­tat, si bé “amb càrrecs”. Sorprèn que indi­vi­dus acu­sats de roba­to­ris d'escàndol pas­se­gin tan tran­quils pel car­rer, som­ri­ent i pro­cla­mant la seva innocència perquè ja se sap que la culpa sem­pre la tenen ter­ce­res per­so­nes. I una vegada s'han des­fo­gat, vegin a quins cot­xes pugen!

El pro­blema no és pun­tual ni es pro­du­eix en una zona con­creta, sinó arreu de l'Estat. El senyor Mas pensa que es tracta d'una mani­o­bra del govern cen­tral per aigua­lir-nos la festa cata­la­nista, però, i fora de Cata­lu­nya, què s'hi aigua­leix? Anda­lu­sia, el País Valencià, Galícia, Bankia, els marits de les polítiques... Arreu hi ha mer­der, brutícia, ban­do­le­risme i pica­resca de la pit­jor espècie. De massa por­tes sur­ten senyors amb la cara tapada perquè les càmeres no la vegin, mal­grat que tot­hom sàpiga qui són. De massa por­tes sur­ten agents de poli­cia car­re­gats amb munts de car­pe­tes, cai­xes i ordi­na­dors. Davant les seus de les enti­tats bancàries es mani­fes­ten els afec­tats per les ano­me­na­des “pre­fe­rents”, i les coses han forçat la cre­ació d'un “banc dolent”. N'hi ha algun de bo? Home, els de sang, i el dels ali­ments, segur que sí.