L'ocasió perduda

En moments de greu con­flicte és quan s'han de pren­dre deci­si­ons difícils, perquè dei­xa­ran alguns insa­tis­fets, d'altres enfron­tats o seran per­ce­bu­des com a insu­fi­ci­ents. És més fàcil no fer-ho, però les con­seqüències són sem­pre trans­cen­dents en relació directa a la importància de la crisi. Pura obvi­e­tat.

Espa­nya viu un grau d'excep­ci­o­na­li­tat que no s'ha vist des de 1976. El sis­tema polític que ens vàrem donar a la sor­tida de la dic­ta­dura ha entrat en crisi pro­funda simultània­ment en tots els àmbits. La sor­tida de la recessió actual no és gens evi­dent perquè l'entorn econòmic amb què com­par­tim moneda i mer­cat té unes pri­o­ri­tats que no són les nos­tres. L'alter­na­tiva de sor­tir d'aquest club és tan difícil com voler can­viar la seva política amb la min­vada força política i econòmica que tenim i el des­pres­tigi que hem acu­mu­lat els dar­rers anys pel grau de cor­rupció política, que tret d'Itàlia i Grècia, s'ha donat a pocs llocs d'Europa des de la fi de la guerra.

El sis­tema de repre­sen­tació política amb exces­siva força dels par­tits, que tenen el poder de fil­trar els can­di­dats pel per­vers sis­tema de les llis­tes tan­ca­des, ha donat pri­o­ri­tat a la dis­ci­plina per sobre de la intel·ligència i la capa­ci­tat. La con­seqüència és evi­dent, la política s'ha empo­brit i el nivell dels nos­tres polítics no és el que hi havia fa anys, quan estar en política supo­sava un pres­tigi perquè valia la pena tre­ba­llar per reforçar la democràcia i trans­for­mar un país anti­quat. El sis­tema judi­cial va pas­sar de la dic­ta­dura a la democràcia sense una necessària reforma en estruc­tu­res, pro­ce­di­ments i per­so­nes. Els polítics van pen­sar equi­vo­ca­da­ment que es podria con­tro­lar via els seus òrgans de govern. El sis­tema s'ha per­ver­tit i la influència dels par­tits sobre la judi­ca­tura es fa via quo­tes de manera vici­ada: el vot dels magis­trats de certs tri­bu­nals és pre­vi­si­ble en funció de qui els nomena i què deci­dei­xen. Avui el sis­tema judi­cial té pro­ble­mes de cor­po­ra­ti­visme i len­ti­tud, i suposa un greu pro­blema perquè la per­se­cució i con­demna dels cul­pa­bles de delic­tes polítics i econòmics a temps evi­ta­ria la sen­sació d'impu­ni­tat que avui per­cep la ciu­ta­da­nia. Sem­pre s'arriba tard a la rea­li­tat dels fets i sem­pre es triga massa a resol­dre els con­flic­tes i les cau­ses ober­tes.

L'estruc­tura de l'estat autonòmic ha fun­ci­o­nat més de trenta anys, però la manca d'equi­tat entre els que apor­ten i reben i de res­pecte a les pròpies lleis que el regu­len ha produït una des­a­fecció pro­funda i mútua entre Cata­lu­nya i Espa­nya que ha fet que més de la mei­tat de la població cata­lana pre­fe­reixi la inde­pendència, un sen­ti­ment atiat per una política de l'Estat envers Cata­lu­nya que es pot qua­li­fi­car de tot menys d'intel·ligent.

La corona s'ha vist impli­cada en la cor­rupció i ha per­dut part del seu atri­but essen­cial: pres­tigi i auto­ri­tat. En moments com els actu­als podria haver estat espe­ci­al­ment útil.

Davant d'aquesta situ­ació la dreta, més afec­tada que l'esquerra per la cor­rupció, prac­tica una des­qua­li­fi­cació abso­luta de tot i de tots, intenta tapar els seus pro­ble­mes fent creure que per­tot és igual i que la cor­rupció és gene­ral i gene­ra­lit­zada. Vol apro­fi­tar l'opor­tu­ni­tat per intro­duir refor­mes que redu­ei­xin les pres­ta­ci­ons soci­als i la repre­sen­ta­ti­vi­tat política, i que por­tin a la recen­tra­lit­zació de l'Estat. L'esquerra, en KO tècnic, no sap què fer i encara menys què dir, i reac­ci­ona tard i de manera dis­persa a una acció de la dreta que sap què vol i a on va. En aques­tes cir­cumstàncies els par­tits d'ide­o­lo­gia radi­cal, UPD i C's, crei­xen en nom­bre de vots. Es repe­teix la història de les pri­me­res dècades del pas­sat segle. El cap de l'opo­sició s'indigna pels casos de cor­rupció que ofe­guen el par­tit con­ser­va­dor i el govern, i en lloc d'accep­tar que ell també en té i pro­po­sar un acord ampli de reforma de l'Estat que doni lloc a la reti­rada de gran part de la gene­ració política actual una vegada aque­lla feta, demana de manera for­mal que dimi­teixi el cap del govern. La situ­ació és més com­plexa i la solució és una altra. Ocasió cla­mo­ro­sa­ment per­duda.

El pre­si­dent Mas impulsa un procés d'inde­pendència a Cata­lu­nya. Des de la seva òptica i vista la situ­ació de l'estat és una alter­na­tiva que pot tenir un interès com­ple­men­tari per una part de la ciu­ta­da­nia si aquesta visu­a­litzés que una Cata­lu­nya inde­pen­dent no tin­dria els pro­ble­mes que ara patim a Espa­nya. Con­voca una cimera con­tra la cor­rupció i dóna unes expli­ca­ci­ons genèriques que con­ven­cen pocs, però sobre­tot la seva decla­ració no va acom­pa­nyada dels fets neces­sa­ris per fer-la creïble, és a dir, dema­nar la dimissió a tots aquells polítics sobre els quals hi ha ombres de dubte rao­na­ble de la seva cul­pa­bi­li­tat. Ocasió cla­mo­ro­sa­ment per­duda. L'ombra de cor­rupció més allar­gada i sinis­tra, l'espi­o­natge a polítics i empre­sa­ris amb rami­fi­ca­ci­ons pos­si­bles a la guerra bruta, cal com­ba­tre-la des de l'auto­ri­tat moral.

És pre­vi­si­ble que les refor­mes que el país neces­sita no tin­guin lloc perquè els par­tits polítics que les poden fer no tenen la força política i l'habi­li­tat necessàries. El futur és pre­vi­si­ble: el que va pas­sar a Itàlia fa vint anys, la justícia prendrà en una pri­mera fase el lide­ratge polític que ningú és capaç d'assu­mir, ja està pas­sant, i al final serà un “Ber­lus­co­nisme” el que prendrà el relleu. Els avanços soci­als retro­ce­di­ran, la distància entre rics i pobres s'eixam­plarà i el poder es con­cen­trarà i se cen­tra­lit­zarà. L'avan­tatge ara res­pecte de la crisi de les democràcies dels anys trenta a Europa, República del Wei­mar a Ale­ma­nya o Ter­cera República a França, és que ara el fei­xisme en qual­se­vol de les seves for­mes no pot tor­nar per la memòria i l'experiència de tots, i la guerra ja no és un ele­ment dis­po­ni­ble per a la política euro­pea. Per Cata­lu­nya el procés que­darà con­di­ci­o­nat perquè la cre­di­bi­li­tat de qui l'ha guiat s'ero­si­o­narà per les insídies de què serà objecte per la política més dre­tana i extre­mista de mit­jans de comu­ni­cació i par­tits d'àmbit esta­tal. Podria pen­sar-se que les refor­mes esta­tals a fer són mol­tes. Són tres: la reforma de la llei elec­to­ral amb cir­cums­cripció única –sis­tema dels EUA, el Regne Unit, Franca i par­ci­al­ment d'Ale­ma­nya–, la reforma de la judi­ca­tura, per des­car­re­gar-la de con­flic­tes que es poden resol­dre en l'àmbit admi­nis­tra­tiu per donar-li més agi­li­tat i per sepa­rar-la de la política, i la reforma de les com­petències autonòmiques, en els àmbits econòmic i admi­nis­tra­tiu, a través d'un Senat amb capa­ci­tat exe­cu­tiva per a qüesti­ons estratègiques. Si això es fes, la resta de refor­mes es farien també, perquè aques­tes tres estan en l'ori­gen de tot. No podem pen­sar que arri­bem tard i que no hi ha res a fer. Ens hi va molt i no és cert.