Atrapats en el laberint

És una crisi de sis­tema, ens repe­tei­xen de totes ban­des. I si és veri­tat que, en política, el que passa a Itàlia acaba pas­sant a tot Europa, vénen temps en què l'elec­to­rat reac­ci­o­narà amb un dubtós sen­tit de l'humor davant la mani­festa dege­ne­ració dels afers públics. Incapaços d'albi­rar una alter­na­tiva de govern, un nom­bre deci­siu de votants comen­cen a decan­tar-se per can­di­dats que garan­tei­xin el des­go­vern. Almenys ens diver­ti­rem, sem­blen pen­sar. En altres temps, quan el sis­tema feia aigües, de dins o dels mar­ges sor­gien ini­ci­a­ti­ves de gent deci­dida a can­viar-lo. Els qui les encapçala­ven, se'ls veia dotats d'una visió del món més com­pleta i d'una vir­tut més alta que les que posseïen els cru­els diri­gents del sis­tema caduc. Es pot dir, a risc d'una tre­menda sim­pli­fi­cació, que els pro­tes­tants repre­sen­ta­ven el retorn a un cris­ti­a­nisme més autèntic enfront de l'Església catòlica; que els capi­tos­tos de la Revo­lució Fran­cesa apa­rei­xien aure­o­lats de les noves idees de la filo­so­fia il·lus­trada, o que les diver­ses sec­tes del soci­a­lisme plan­te­ja­ven una soci­e­tat en què l'home deixés de ser un engra­natge de la màquina capi­ta­lista. És clar que no n'hi havia prou; per tri­om­far, tenir més bons canons i una estratègia clara sem­pre ha estat indis­pen­sa­ble. Però l'impor­tant és que s'alçava una vir­tut nova con­tra una manera vici­ada de fer les coses, i era així com l'alter­na­tiva al sis­tema es mate­ri­a­lit­zava. Ara, en canvi, no es veu enlloc ningú amb l'ascen­dent moral neces­sari per ori­en­tar una reforma de les lleis o per escar­men­tar els cul­pa­bles de tanta ruïna. Si n'hi hagués algun, ja se sabria. La democràcia actual no deixa ningú al marge, i tots ens conei­xem; qual­se­vol extra­vagància ideològica té el seu espai de debat i no hi ha pre­di­ca­dor il·lumi­nat sense trona.

Lla­vors, es comprèn que s'hagi per­dut tota espe­rança, i molts van a votar el qui des­taca pels seus dots his­triònics en el gui­ri­gall glo­bal. Acu­sar un polític (o tots) de lla­dre és fàcil; el que és difícil és redac­tar un codi clar i precís, can­viar els pro­ce­di­ments de la justícia i fer tan­car algú a la presó sense con­tem­pla­ci­ons. Però això vol molta feina, una mica d'intel·ligència i la capa­ci­tat de pen­sar més enllà dels pròxims qua­tre anys. Ningú sem­bla tenir ganes de posar-s'hi. Man­cats de cate­go­ria moral i amb cua de palla, la gran majo­ria dels nos­tres polítics es decan­ta­ran per l'opció fàcil i con­ti­nu­a­rem per­dent el temps men­tre el sis­tema declina i cau.