Chávez

Dimarts moria el pre­si­dent electe de Veneçuela, Hugo Chávez. Vaig salu­dar Hugo Chávez el 2009, a Belém do Pará, al Bra­sil, en la novena edició del FSM. Va ser con­vi­dat per Lula, i jun­ta­ment amb Evo Mora­les van ser els únics diri­gents mun­di­als que van par­ti­ci­par en els actes paral·lels al gran esde­ve­ni­ment de la soci­e­tat civil orga­nit­zada. Seguint-ne el ras­tre a través de la nos­tra premsa, se'ns des­co­bria un líder (perquè això ha estat inne­ga­ble), popu­lista, un pèl fat­xenda, que rebia el plàcet del seu poble cada cop que es pre­sen­tava a unes elec­ci­ons. Chávez, com altres pre­si­dents i pre­si­den­tes de l'ALBA, ha tin­gut tants defec­tes com molts pre­si­dents de països al món, a Ori­ent i Occi­dent. Però el que no es pot negar a Chávez és haver acon­se­guit tren­car el mono­poli de la riquesa a les mans d'oli­gar­quies que afa­vo­rien al seu país la desi­gual­tat extrema, amb l'aval interes­sat de grans mul­ti­na­ci­o­nals apro­fi­ta­des de les nos­tres lati­tuds.

Vaig ser a Bolívia un any més tard, par­ti­ci­pant de l'assem­ble­a­risme amb què es va redac­tar la Cons­ti­tució. I vaig poder viure el mas­clisme arre­lat en l'indi­ge­nisme, que rere una ampo­lla d'alco­hol per­me­tia a l'home fer el que volgués; mas­clisme en la política, amb alcal­des­ses vio­la­des per com­panys de par­tit. Que per­me­tien el tre­ball infan­til, però que no podem jut­jar sense mati­sos. Perquè fins ales­ho­res tot això pas­sava igual, però l'apo­de­ra­ment no estava regu­lat per llei, i ara sí.

Són naci­ons que han alfa­be­tit­zat gran part dels seus habi­tants, apo­de­rant-los. Que han arren­cat de mans lla­dre­go­tes el mono­poli de recur­sos natu­rals, i que ara per­me­ten millors con­di­ci­ons de vida a un gran nom­bre de ciu­ta­dans. Que segur que són molt imper­fec­tes, però tant com països amics nos­tres, amb qui no tenim escrúpols a l'hora de nego­ciar, com la cri­mi­nal Xina, la injusta Índia. Amb líders per­fec­ti­bles, com molts dels “nos­tres”. Amb democràcies amb idi­o­sincràsies necessàries, a qui en lloc d'enfon­sar per poder treure bene­fi­cis dels seus recur­sos, cal­dria que ajudéssim. O ens ajudéssim mútua­ment en mol­tes coses.