Política a la italiana

“Con l'astu­zia, con l'argu­zia, con un sino­nimo, con un equi­voco, qualche gar­bu­glio si tro­verà” (“amb l'astúcia, amb l'argúcia, amb un sinònim, amb un equívoc, qual­se­vol gar­buix s'acla­rirà”). Qui ens havia de dir que una òpera –Le nozze di Figaro (1785-86), amb música de Mozart i lli­bret de Lorenzo da Ponte– ens dona­ria les claus polítiques del resul­tat dels comi­cis ita­li­ans del 24-25 de febrer?

Dir que el resul­tat de les elec­ci­ons ita­li­a­nes ha estat incon­clu­siu és un excés d'opti­misme. El gua­nya­dor –el cen­tre­es­querra de Pier Luigi Ber­sani– no té prou escons a amb­dues cam­bres del Par­la­ment per gover­nar sense un com­promís amb el cen­tre­dreta de Sil­vio Ber­lus­coni, que amb el seu popu­lisme anti­polític ha obtin­gut un resul­tat millor del pre­vist, i cap dels dos no tindrà esta­bi­li­tat sense comp­tar amb la coa­lició encapçalada pel còmic Beppe Gri­glio, que té un dis­curs anti­polític opo­sat al de Ber­lus­coni i el suport d'un sec­tor con­si­de­ra­ble d'ita­li­ans.

La difícil gover­na­bi­li­tat ita­li­ana pro­voca cal­freds a Berlín, Frank­furt i Brus­sel·les i fa tre­mo­lar els mer­cats inter­na­ci­o­nals, que temen els efec­tes d'una Itàlia fràgil sobre la crisi euro­pea. Però això té una importància rela­tiva, perquè els ita­li­ans han votat perquè tot segueixi igual, és a dir, per con­ti­nuar a la seva, vivint com sem­pre i vore­jant l'abisme en espera d'un com­promís de dar­rera hora que els per­meti caure dem­peus, com els gats. I a Frank­furt i Brus­sel·les que s'hi facin sal­sit­xes o mus­clos al vapor amb pata­tes fre­gi­des.

Ja veu­rem on ens por­tarà el vere­dicte gato­par­desc dels elec­tors ita­li­ans, que fan veure que ho can­vien tot perquè res no canviï. En qual­se­vol cas, hem de tor­nar a l'òpera, perquè els ita­li­ans, satis­fets amb el seu vot, podran reu­nir-se fes­ti­va­ment i can­tar ple­gats com els per­so­nat­ges de Mozart i Da Ponte: “Ah, tutti con­tenti saremo così”.