Espia'm, i veuràs

Torna a estar de moda l'espi­o­natge, ara a casa nos­tra. Des de temps imme­mo­rial, mirar pel forat del pany, ocult en un ama­ga­tall o amb prismàtics ha estat la feina de molts tafa­ners, els uns, pel gust d'obser­var subreptícia­ment, i els altres, per diners o per patri­o­tisme. I de temps imme­mo­rial també, els estats dis­po­sen d'uns ser­veis, dits secrets, que sot­gen en ter­ri­tori més o menys ene­mic perquè els seus governs sàpiguen de què va el pollas­tre en ter­ri­tori hos­til. Però com que això de “ser­veis secrets” o “ser­veis d'espi­o­natge” feia lleig, es va bus­car un eufe­misme que, volent dir el mateix, resultés més dis­cret i accep­ta­ble. I a algú se li va ocórrer “ser­veis d'intel·ligència”, sen­sa­ci­o­nal tro­ba­lla que tots els països del món van accep­tar amb sor­pre­nent una­ni­mi­tat. Així doncs, encara que alguns espies siguin bur­ros, res no els priva de for­mar part dels ser­veis en qüestió.

Pel que fa a la des­co­berta de casos d'espi­o­natge a casa nos­tra, els mit­jans infor­ma­tius hem pro­por­ci­o­nat als ciu­ta­dans totes les dades que hem pogut reco­llir, si bé, tenint amb compte la natu­ra­lesa de l'assumpte, és més que pro­ba­ble que una gran part del tot no esti­gui a l'abast de la opinió pública. Hem sabut que es posen micròfons dins dels ger­ros de flors, als des­pat­xos d'algu­nes alcal­dies i d'alguns polítics, i una agència de detec­tius bar­ce­lo­nina ha estat inves­ti­gada per la seva com­pro­vada relació amb fets d'aquesta mena. Fins i tot l'auto­ri­tat judi­cial li ha pro­hi­bit difon­dre la gra­vació que els va fer a la pre­si­denta del PP català, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, i una excom­pa­nya d'un dels fill del molt hono­ra­ble Jordi Pujol en un res­tau­rant que, pel nom, deu estar espe­ci­a­lit­zat en menús de carn de cavall. És lògic pen­sar que algú degué encar­re­gar a l'esmen­tada agència aital enre­gis­tra­ment, com també és lògica la seva denúncia per part de les per­ju­di­ca­des. Per cert, que altres denúncies d'espi­o­natge no han pros­pe­rat per manca, sem­bla, de pro­ves. Home, si la feina ha estat ben feta, el més nor­mal és que, trac­tant-se del que es tracta, els seus autors no hagin dei­xat el mínim ras­tre. Sigui com sigui, amb la màxima cau­tela o de forma gro­llera, aquí s'espia a dojo. Només cal saber per què i qui afa­vo­reix. A Madrid també volen treure'n l'entre­llat, i, a més de poli­cies que hi fur­guen, s'insi­nua la presència (dis­creta) d'agents del CNI.