Un nou papa o una nova Església?

La renúncia anun­ci­ada pel con­ser­va­dor papa Rat­zin­ger no és que hagi con­vul­si­o­nat el món, però sí que ha sorprès tot­hom, car dels 265 papes ofi­ci­als (sense comp­tar-hi els 32 anti­pa­pes) ante­ri­or­ment només havien renun­ciat: Cle­ment I (l'any 97), Poncià (235), Sil­veri (537), Celestí V (després de 107 dies del 1294), Benet IX (1044) i Gre­gori XII (1415). Totes aques­tes renúncies van ser forçades i, la major part, envol­ta­des d'intri­gues, violències o interes­sos de poder, espe­ci­al­ment la de Benet IX, que va donar lloc a dues renúncies més: Sil­ves­tre III (1045) i Gre­gori VI (1046), així com la de Gre­gori XII, que també es va veure forçat a renun­ciar per posar fi al Cisma d'Occi­dent o Cisma Papal (1378-1417), durant el qual varen arri­bar a coe­xis­tir tres papes: el de Roma, el d'Avinyó –del 1378 al 1417– i el de Pisa –del 1409 al 1415–. Un cisma que el con­cili de Cons­tança (1417) va acon­se­guir recon­duir.

És evi­dent, doncs, que la de Benet XVI no és –com ho cons­tata la història de l'Església– un fet freqüent en la ins­ti­tució pon­tifícia. El que sí que és freqüent és que des de la mort d'un papa o, en aquest cas, des del dia (11-02-2013) que va anun­ciar que renun­ci­a­ria el dia 28 del mateix mes, no només es dis­pa­ra­ren les tra­ves­ses per donar a conèixer, en grans titu­lars, quin o quins car­de­nals esta­ven més ben situ­ats en la cursa suc­cessòria, sinó que també s'inicià la lluita pel poder, les intri­gues i les fos­ques cons­pi­ra­ci­ons dels sec­tors influ­ents del Vaticà (l'Opus Dei, els qüesti­o­nats Legi­o­na­ris de Crist, Comunió i alli­be­ració o els Kikos, sec­tors que el també con­ser­va­dor papa Woy­tila els donà pro­ta­go­nisme), els quals, amb el beneplàcit de la pode­rosa cúria vati­cana, hau­ran mogut els ten­ta­cles per influir, interes­sa­da­ment, en els 115 car­de­nals elec­tors, abans de l'inici de les deli­be­ra­ci­ons del con­clave i abans que els car­de­nals eme­tin el vot per ele­gir el suc­ces­sor de Rat­zin­ger (debats i vota­ci­ons, sovint allu­nyats de les exigències evangèliques).

Ofi­ci­al­ment el papa Benet XVI ha renun­ciat perquè li han fla­que­jat les for­ces. El que compta, però, és que s'ha tren­cat amb una tra­dició anti­na­tu­ral de quasi sis segles, la qual exi­gia que el papa exercís ad vitam, i no ad vita­li­tem. La seva decisió, ben segur, la més trans­cen­den­tal i encer­tada del seu pon­ti­fi­cat, ha de com­por­tar no només des­mi­ti­fi­car la figura del papa, sinó que hau­ria de faci­li­tar la intro­ducció d'uns can­vis que l'immo­bi­lisme vaticà ha fre­nat fins avui. La renúncia, però, deixa molts inter­ro­gants i una cor­rup­tela crei­xent, cone­guda mal­grat l'opa­ci­tat vati­cana i el silenci còmplice dels qui callen. El con­ser­va­do­risme radi­cal del papa, el seu obses­siu aïlla­ment d'un món can­vi­ant i la per­ma­nent nega­tiva a intro­duir les refor­mes que els temps recla­men, no ens fan pen­sar que el nou papa pugui afa­vo­rir una nova i reno­vada Església, més pro­pera als pobres.

Qua­tre dies abans d'ofi­ci­a­lit­zar la renúncia, el papa va rebre tres car­de­nals que li lliu­ra­ren un informe on, segons sem­bla, es deta­lla amb clare­dat i con­tundència els greus pro­ble­mes que arros­sega el Vaticà: la pederàstia, l'autocràcia o quasi teocràcia papal, el poder incon­tro­lat de la cúria vati­cana i, també, la cor­rupció sis­temàtica en el con­tro­ver­tit IOR (Banc Vaticà), el banc que amaga un pas­sat de crims i con­ne­xi­ons amb la màfia i un pre­sent, no gaire millor, de blan­queig de capi­tals. Tot un reguit­zell de greus pro­ble­mes que més que indi­car la impotència i inca­pa­ci­tat del papa Rat­zin­ger per resol­dre'ls, indi­quen la urgència d'una rigo­rosa gestió trans­pa­rent. És per això que, com encer­ta­da­ment comenta el teòleg José M. Cas­ti­llo, el pro­blema no és el papa, el pro­blema és el papat, con­següent­ment el més impor­tant no és tant qui sor­tirà ele­git nou papa del con­clave, sinó quina pre­dis­po­sició tindrà per fer pas­sos creïbles diri­gits a des­mun­tar el fastuós imperi vaticà i con­duir nova­ment l'Església pels camins de l'Evan­geli i del mis­satge de Jesús de Nat­za­ret.