La solitud és cosa de tots

Fa anys vaig sen­tir durant una con­ferència la frase de Rilke que resum les rela­ci­ons sen­ti­men­tals: “En un bon matri­moni ens con­ver­tim en amants guar­di­ans de la sole­dat de l'altre.” Dorothy Parker va sig­nar un dels seus con­tes amb un títol ben escla­ri­dor: La soli­tud de les pare­lles. La idea és l'essència del que havia expe­ri­men­tat durant anys: la inco­mu­ni­cació, la hipo­cre­sia, el deliri i aquesta mul­ti­pli­cació de la sole­dat que implica el matri­moni.

En un pare­lla, la sen­sació de soli­tud no és mul­ti­plica per dos, sinó per cinc. No obs­tant això, el record d'un diu­menge a la tarda està con­den­sat en la imatge d'un cel ver­mell enmig d'un dies ven­to­sos pri­ma­ve­rals. Recordo que quan era un nen i ens enfilàvem a la mun­ta­nya Pelada –no teníem pilota per jugar al fut­bol–, la sole­dat tenia un regust car­re­gat d'un aiguar­dent poc des­til·lat. La sen­sació era ales­ho­res dife­rent, com un sinònim de lli­ber­tat, a diferència de l'escla­vatge que com­porta la pare­lla quan s'avor­reix i declina.

Pot­ser és l'avor­ri­ment la prova fefa­ent que alguna cosa no fun­ci­ona, o pot­ser és la nor­ma­li­tat que s'ins­tal·la com el final de la res­saca de la feli­ci­tat. No ho sé perquè sem­pre m'he vist més a prop de l'abisme de l'excés que de la insa­tis­facció. De seguida vaig des­co­brir que una pedra, una pilota o un paper em duien a la ple­ni­tud. Altres han de viat­jar a la Patagònia per sen­tir-se rea­lit­zats. Jo no em mou­ria del meu barri, mal­grat el des­ga­vell urbanístic.

En qual­se­vol cas, la sole­dat té mal car­tell. Ser­veix per cul­pa­bi­lit­zar els altres, per auto­fla­gel·lar-se i s'inter­preta com una dege­ne­ració de l'indi­vi­du­a­lisme.