L'exercici de la democràcia

Què vol dir, pel govern del PP, l'exer­cici de la democràcia? Aquesta és una qüestió espi­nosa i difícil de res­pon­dre, ja que hi con­flu­ei­xen fac­tors antro­pològics, cul­tu­rals, polítics, ideològics, de classe social, que d'una forma més o menys directa tenen una influència que pot ser deter­mi­nant.

En el cas de Cata­lu­nya en relació amb l'Espa­nya actual, és evi­dent que el que pensa i fa un espa­nyol dife­reix molt del que sent i expressa un català. Per això és tan difícil el diàleg entre els espa­nyols –espe­ci­al­ment si són cen­tra­lis­tes– i els cata­lans. El poder és a Madrid, en mans espa­nyo­les, que l'exer­cei­xen d'una manera dis­tinta de com ho faria un català. El pri­mer, en línies gene­rals, sol con­ce­bre'l i prac­ti­car-lo, en relació amb Cata­lu­nya, de forma exclo­ent, per tant, nor­mal­ment, no democràtica­ment.

En gene­ral, aquesta és una relació de domi­nant a domi­nat. Poden donar-se nom­bro­sos supòsits. És indub­ta­ble que el fet que guanyés les elec­ci­ons el PP, per una àmplia majo­ria abso­luta –no així a Cata­lu­nya–, implica que una majo­ria d'espa­nyols van optar per ell, mal­grat els aspec­tes d'auto­ri­ta­risme i repressió de les lli­ber­tats mit­jançant el con­trol del poder exe­cu­tiu i en bona mesura el judi­cial. En aquest segon cas, deter­mi­na­des sentències dels alts tri­bu­nals i, en par­ti­cu­lar, del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal han tin­gut molt poc en compte els legítims drets dels cata­lans.

Això vol dir que, com suc­ce­eix en altres països, les sentències del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, segons el clima, poden variar, de sen­tit i de con­tin­gut. Com­pa­rem la seva sentència contrària a la Loapa, que tan posi­tiva va ser per a Cata­lu­nya, i la dar­rera del mateix tri­bu­nal, amb una altra com­po­sició, sobre el mateix assumpte, que va reta­llar sen­si­ble­ment els nos­tres drets i que tan­tes con­seqüències nega­ti­ves ha ori­gi­nat. Recor­dem la fal·lera anti­ca­ta­lana del magis­trat senyor Pas­cual.

Si ana­lit­zem el pano­rama polític actual, amb una situ­ació glo­bal de crisi, els cata­lans ens hem de sen­tir molt pre­o­cu­pats, sigui quina sigui la nos­tra ide­o­lo­gia, i també pels cata­lans que es con­si­de­rin sobre­tot espa­nyols o els cata­lans que defen­sin els prin­ci­pis del capi­ta­lisme, perquè si la situ­ació con­ti­nua igual, ells també en pati­ran les con­seqüències, encara que sigui d'una altra forma. Cata­lu­nya és un país libe­ral en el sen­tit britànic de l'expressió. Fins ara els que vivim a Cata­lu­nya hem gau­dit d'una soci­e­tat pacífica, tran­quil·la, molt poc con­flic­tiva. Mal­grat la forta immi­gració que aco­llim, i per la manera com ho fem, sor­to­sa­ment per ara el racisme té molt poca incidència en funció de les dates exis­tents.

La con­vivència entre Cata­lu­nya i Espa­nya ha estat sem­pre difícil, com­pli­cada, plena d'apri­o­ris­mes. És un tema de segles. Els intents cen­tra­lis­tes d'anor­rear-nos han fra­cas­sat fins ara. Per experiència per­so­nal vull recor­dar la impla­ca­ble i ter­ri­ble Guerra Civil que vam patir, i la duresa de la post­guerra, que no es va dul­ci­fi­car fins a finals dels sei­xanta. Recordo amb angoixa els anys qua­ranta i cin­quanta, espe­ci­al­ment, en què vaig sen­tir en pròpia carn la repressió con­tra la nos­tra llen­gua i cul­tura. El resul­tat va ser que em vaig decan­tar per apren­dre el francès i l'anglès, i dis­tan­ciar-me de tot el que sig­ni­fiqués espa­nyol. La situ­ació era angoi­xant, en el camp de les lli­ber­tats i de la cul­tura.

Si els espa­nyols s'hagues­sin mos­trat pro­clius a conèixer-nos millor, a saber quins són els nos­tres trets dis­tin­tius i les nos­tres qua­li­tats i defec­tes, i parlo d'ara, si quan es rela­ci­o­nen amb nosal­tres ho fan molt sovint amb pre­potència, mit­jançant este­re­o­tips, si obli­des­sin la seva acti­tud sovint de supe­ri­o­ri­tat, si trac­tes­sin de dia­lo­gar amb nosal­tres com nosal­tres ho fem amb ells, estic con­vençut que la relació seria molt dife­rent i cons­truc­tiva. Per cert, em crida l'atenció que dar­re­ra­ment en la seva estratègia comu­ni­ca­tiva han introduït la paraula diàleg i em pre­gunto si s'ado­nen del seu abast si ens situem en el ter­reny de la democràcia, que no crec que sigui el seu.

Què ens ofe­reix el futur? Qui­nes pers­pec­ti­ves tenim? Serà capaç l'Estat espa­nyol d'adop­tar la mateixa posició que el Regne Unit res­pecte a Escòcia? Com­prendrà l'Estat espa­nyol que si democràtica­ment, és a dir, sense violència i pacífica­ment Cata­lu­nya vol sepa­rar-se d'Espa­nya, la seva acti­tud hau­ria de ser de com­prensió dels nos­tres drets, de nego­ci­ació trac­tant que les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya tin­guin un altre caràcter, d'igual­tat i no de sub­missió? És evi­dent que per raons històriques exis­tei­xen forts lli­gams entre elles, i seria rao­na­ble que des d'un peu d'igual­tat, una política de coo­pe­ració per­metés una bona con­vivència. No podem igno­rar que els cata­lans cons­tituïm una soci­e­tat com­plexa.

Tant de bo Espa­nya es com­porti amis­to­sa­ment i no amb el perill de seguir un camí d'incom­prensió i, a vega­des, violència.