Llonganissa

Una marca de llon­ga­nissa divulga el seu pro­ducte anun­ci­ant que és la que porta menys coses. Ni això, ni allò i allò altre tam­poc. Mai com en aquest anunci ali­men­tari s'havia fet evi­dent l'axi­oma avant­guar­dista: menys és més. En el món del porc, com menys, millor. Es veu que fan una llon­ga­nissa que només és llon­ga­nissa. Mira­cle! Les impli­ca­ci­ons, però, són sinis­tres. Fins ara, què menjàvem quan menjàvem llon­ga­nissa? Resulta que el nou pro­ducte ha aban­do­nat el glu­ten, la lac­tosa, els sul­fits, la soia i els colo­rants. N'eren sis i ja no en queda cap. Què hi queda, doncs? Els anun­ci­ants eme­ten un mis­satge tran­quil·lit­za­dor: la nova llon­ga­nissa està ela­bo­rada “només” amb carn de porc. Al·leluia! Perquè acabi de que­dar clar, els que ela­bo­ren aquest pro­ducte exòtic ens pro­po­sen una idea que el bon Obèlix tro­ba­ria alar­mant: el millor és el que no porta. Es tracta de valo­rar el que no hi ha. El sabor extra­or­di­nari de l'absència... La lliçó implícita de l'anunci és apli­ca­ble a l'home en gene­ral. Amb els anys, les per­so­nes apre­nen a des­car­tar addi­tius, a des­pu­llar-se de les capes absur­des que s'acu­mu­len al llarg de la vida i a con­for­mar-se amb ser qui són. Com la llon­ga­nissa, així l'home: anys i panys a la recerca de l'ingre­di­ent bàsic, dels valors essen­ci­als. I aquest procés és exac­ta­ment el mateix en què es troba immersa la nos­tra soci­e­tat, que, d'espant en espant i de per­ple­xi­tat en per­ple­xi­tat, neces­sita una nova èpica rege­ne­ra­ci­o­nista, un assen­ta­ment en valors sòlids i essen­ci­als. Pot­ser per això els detalls de fran­cis­ca­nisme del nou papa han estat per­ce­buts com a recon­for­tants i han obtin­gut una accep­tació gene­ra­lit­zada. La situ­ació actual és refractària a qual­se­vol excés de reves­ti­ment. Els addi­tius, en qual­se­vol camp, han esde­vin­gut sos­pi­to­sos. Dece­buts amb els efec­tes col·late­rals de l'abundància, els temps de penúria recla­men con­tenció i un retorn al rovell de l'ou. Som en temps de Back to basics, que diuen en anglès. O com diuen els de la llon­ga­nissa, és temps de tro­bar la gràcia (i el gust) en des­car­tar tot el que és pres­cin­di­ble.