‘Ad maiorem Dei gloriam'

L'Evan­geli és una font de sor­pre­ses i de para­do­xes que, per molt cone­gu­des que siguin, sem­pre ens aga­fen a con­tra­peu. Com si les escoltéssim per pri­mera vegada. Ima­gino que als apòstols els succeïa una cosa sem­blant. Només cal veure que Pere, mal­grat que estava tan segur d'ell mateix, acabà negant el Mes­tre, tal com el Mes­tre li havia dit. És lògic que plorés. I això també estava pre­vist, n'estic segur: Jesús conei­xia els seus dei­xe­bles millor que ells matei­xos. No pot ser casual que fos­sin com eren: gent sen­zi­lla, poc il·lus­trada. Espe­ra­ven el Mes­sies i, a la seva manera, ja l'havien tro­bat. Només que no sabien que el Mes­sies no era com ells ima­gi­na­ven. És el pro­blema de tots els cre­ients. D'aquí ve que no hauríem de ser into­le­rants amb els que diuen que no són cre­ients. La diferència, en el fons, entre ser-ho o no és tan mínima, que no val la pena enca­par­rar-s'hi. Ara mateix, algú hau­ria dit mai que el nou papa seria un jesuïta? Si algú ha tin­gut pro­ble­mes amb l'Església, són els jesuïtes. I si algú ha con­tribuït com ningú al pres­tigi de l'Església, són els jesuïtes. Sense l'ajuda d'aquell gru­pet ini­cial, la Con­tra­re­forma de Trento (el con­cili que passa per ser la mare de tots els con­ci­lis, i no n'hi ha per tant) no hau­ria reei­xit. I sobre­tot no hau­ria tin­gut una durada tan llarga: qua­tre segles! Aviat és dit. El Vaticà I va ser un parèntesi entre el con­cili de Trento i l'altre gran con­cili, el Vaticà II. El fill pròdig de la paràbola evangèlica. Se li han atribuït tots els mals. I és el bé més gran que ens ha donat l'Església. Però ja sol pas­sar: no el vam saber valo­rar quan el teníem i l'hem enyo­rat quan ens l'han pres. Però sem­pre hem cre­gut que algú ens el tor­na­ria. I diria que ja ens l'han tor­nat.

Els pri­mers que ho han entès així han estat els fidels. La gent sen­zi­lla ha lle­git els sig­nes dels temps a la pri­mera. “Aquest papa –he sen­tit dir no sé quan­tes vega­des– no és com els altres.” És una manera molt digna de donar a enten­dre que és millor. Millor que els dos últims. Els cler­gues i els bis­bes (sobre­tot els bis­bes) no som tan intuïtius. I si ho som, no ho demos­trem. Men­tre escric aques­tes rat­lles, tinc al meu cos­tat la cir­cu­lar que ens han enviat (a tots els cape­llans i reli­gi­o­sos) el car­de­nal de Bar­ce­lona, Martínez Sis­tach, i l'arque­bisbe de Tar­ra­gona, Jaume Pujol. Es tracta d'una invi­tació a cele­brar l'Any de la Fe, que fou con­vo­cat per Benet XVI l'11 d'octu­bre del 2012, coin­ci­dint amb la com­me­mo­ració del cin­quantè ani­ver­sari de l'ober­tura del con­cili. La com­me­mo­ració va ser bas­tant dece­be­dora. El mateix Benet XVI no es va poder estar de dir que tro­bava a fal­tar aquell entu­si­asme que ell mateix havia pogut cons­ta­tar el dia del Gan­det mater Eccle­sia, el memo­ra­ble dis­curs de Joan XXIII. Dient això, es tirava pedres al seu ter­rat. És veri­tat que l'entu­si­asme ja no era el mateix. Però encara és més veri­tat que l'Església que ell pre­si­dia tam­poc era la mateixa. Wojtyla l'havia can­viat com per art d'encan­ta­ment. I mai millor dit, perquè hi havia una part de l'Església que estava encan­tada de la vida, sumant èxits i més èxits, que han aca­bat en un estre­pitós fracàs. Escric aquesta paraula sabent que costa d'accep­tar. Però els fets són els fets. Men­tre uns can­ta­ven, altres plo­ra­ven. I el que sem­blava una victòria ha resul­tat una der­rota. Tant és així que Benet XVI, el papa que més vega­des ha invo­cat la tra­dició en tots aquests anys, ha tren­cat la que sem­blava més into­ca­ble: dei­xar el càrrec abans d'hora, el càrrec més ostentós i sagrat de l'Església. I això que és només un càrrec d'encàrrec! Hi ha qui ho ha tro­bat molt meri­tori. Per­so­nal­ment ho he tro­bat sim­ple­ment cohe­rent. Ha dit no a l'immensa fei­nada i sí als pri­vi­le­gis inhe­rents al soli: con­serva la sotana blanca, el ser­vei fami­liar al com­plet i les saba­tes ver­me­lles. Les saba­tes del pes­ca­dor. Aquest detall ha estat la pri­mera cosa que ha aixe­cat la lle­bre. El nou papa, jesuïta, porta les saba­tes gas­ta­des. Fa ser­vir el trans­port públic. Paga les seves des­pe­ses. I va tenir el gest de dema­nar la bene­dicció dels fidels reu­nits a la plaça de Sant Pere, abans d'impar­tir la seva bene­dicció urbi et orbe, de la qual té l'exclu­siva. Millors expec­ta­ti­ves que aques­tes, ni somi­ant. El temor de la gent és que no el dei­xin ser tal com és. O que no el dei­xin fer. El Vaticà té mala premsa, ja ho sabem. Però Déu té un bastó que pica i no fa remor. L'any 1773, de trista memòria, els jesuïtes foren expul­sats d'Espa­nya, França i Por­tu­gal pel papa Cli­ment XIV, que no fou capaç d'aguan­tar la pressió de Car­les III i del seu secre­tari d'estat, l'insidiós comte de Flo­ri­da­blanca. Si no m'equi­voco, a Bar­ce­lona hi ha un car­rer amb aquest nom. Doncs bé, en lloc de la jor­nada de ger­ma­nor que s'ha de fer a Tar­ra­gona, sug­ge­reixo una tro­bada al car­rer Flo­ri­da­blanca, on podríem dinar i, a con­ti­nu­ació, aixe­car un pilar de set, com els cas­te­llers, i can­viar el rètol del car­rer. En lloc de Comte de Flo­ri­da­blanca es podria dir Flo­rida blanca del papa negre, que és el sobre­nom que tra­di­ci­o­nal­ment s'aplica al gene­ral dels jesuïtes: Ad maio­rem Dei glo­riam.