L'any de Joan XXIII

Abans-d'ahir (11 d'abril) s'acom­pli­ren 50 anys de la publi­cació de la Pacem in ter­ris, l'última encíclica de Joan XXIII, escrita quan ja sabia que li que­da­ven pocs mesos de vida, i con­si­de­rada, per això mateix, el seu tes­ta­ment papal. No el per­so­nal, que és a part, sinó el lle­gat del seu pon­ti­fi­cat, de curta durada (a penes 5 anys) i de llarguíssim abast, si ens ate­nem als fruits. La Pacem in ter­ris no té parangó en els annals dels docu­ments pon­ti­fi­cis. Es tracta d'una carta oberta a tot­hom, el con­tin­gut de la qual va merèixer l'atenció dels estats mem­bres de les Naci­ons Uni­des. En efecte: el 13 de maig del 1963, el car­de­nal Sue­nens va pre­sen­tar l'encíclica als repre­sen­tants dels 119 estats, que l'escol­ta­ren amb un interès crei­xent i una admi­ració pal­pa­ble. Sue­nens con­testà a totes les pre­gun­tes. Fou real­ment bri­llant. Tant és així que, a par­tir d'aquell dia, la invi­tació es féu per­ma­nent, segons mani­festà el secre­tari gene­ral, el tai­landès U. Thant, de religió budista. Va ser una de les últi­mes i millors ale­gries que va tenir el papa Joan. El 3 de juny, dilluns de Pen­te­costa, el papa Joan moria. El món sen­cer va estar de dol. I penso que, si no el tinguéssim en l'oblit, no estaríem com estem. L'any pre­sent, aca­bat en tres, hau­ria de ser l'any de Joan XXIII. Cin­quanta anys de la publi­cació de la Pacem in ter­ris; cin­quanta de la seva pre­sen­tació a les Naci­ons Uni­des, i cin­quanta de la seva mort: tres efemèrides esgla­o­na­des. Què més es neces­sita? L'any pas­sat, ja ho podia ser. El cin­quantè ani­ver­sari de l'ober­tura del con­cili era una ocasió que ni pin­tada. Coin­ci­dia, a més, amb un altre ani­ver­sari: a finals del 62, Joan XXIII fou pro­cla­mat Home de l'Any per la revista Time-Life, de la qual va ser por­tada. Era un reco­nei­xe­ment a la feina feta abans d'obrir el con­cili i al fet mateix de la inau­gu­ració. Ni cas. Benet XVI va pre­fe­rir con­vo­car l'Any de la Fe, fomen­tant, per enèsima vegada, l'oblit de Joan XXIII. Aquesta cal­cu­lada estratègia de citar el con­cili sense citar mai el pare de la cri­a­tura ha estat la clau de l'invo­lu­ci­o­nisme soter­rat, per­pe­trat sense crear alarma, però pro­vo­cant un dany pro­por­ci­o­nal a l'engany. Sense con­text i orfe d'auto­ria, el con­cili és com aque­lla cançó que ningú volia: perquè tenia molta lle­tra i cap melo­dia.