Opinió

Beure el vi que es vol

Ha de ser possible
per a França, Itàlia i Espanya, encara que
no fàcil, liderar una alternativa a la política econòmica actual

El pres­tigiós Juan José López Bur­niol va publi­car en aques­tes pàgines, el pas­sat dia 5 d'abril, un excel·lent arti­cle: El vi del Rin. Aca­bava amb unes parau­les de San­ti­ago Rusiñol: “El vi del Rin que se'l fotin les valquíries.” La major con­si­de­ració envers l'autor és sem­pre inten­tar enten­dre la seva posició tant des de l'acord com des de la dis­crepància.

El fata­lisme, si fos radi­cal, podria por­tar a l'auto­des­trucció perquè par­teix de la base que la situ­ació no té solució i si no en té és un esforç inútil voler can­viar-la, és una pèrdua de temps que acon­se­lla seguir un altre camí que pot anar des de l'aco­mo­dació a la situ­ació, fins a la con­tenció del greuge, però que exclou la modi­fi­cació de les cau­ses que han creat el pro­blema.

Europa prac­tica des de fa qua­tre anys una política econòmica errònia que per­ju­dica uns més que d'altres, però per­ju­dica tots. A la sor­tida de la crisi els menys per­ju­di­cats esta­ran en millor posició res­pecte dels que ho han estat més, però en relació del món, Europa, glo­bal­ment, perdrà posi­ci­ons.

Hi ha una política alter­na­tiva a l'actual que passa per una reducció del dèficit lenta, no més de l'1% a l'any, una inflació mode­rada, no més del 4%, que redu­eixi la càrrega dels més endeu­tats, uns interes­sos del 0%, estímuls finan­cers i fis­cals a l'expor­tació, estímuls a la indústria i als ser­veis de manera selec­tiva, pro­gra­mes vigo­ro­sos d'ocu­pació per als joves, la cre­ació d'una política finan­cera comuna con­tro­lada per un BCE reforçat, la con­vergència  en un període llarg en una política fis­cal  comuna. En defi­ni­tiva, fer ser­vir el roma­nent d'un ajust del dèficit suau de cada estat per impul­sar la seva eco­no­mia.

La difi­cul­tat no està a defi­nir-ho sinó a posar-se d'acord per dur-ho a terme. Un camí està en el somni de Monet i Schu­man, cedir sobi­ra­nia des dels estats mem­bres a un govern euro­peu que es per­cep exces­si­va­ment burocràtic i allu­nyat del con­trol dels ciu­ta­dans. Aquesta tran­sició és difícil perquè no és clar que el futur sigui prou atrac­tiu per mobi­lit­zar la volun­tat dels pobles. En defecte d'això Europa con­ti­nuarà estant con­tro­lada pels estats naci­o­nals que es resis­tei­xen a per­dre poder i sobi­ra­nia i per tant sot­mesa a un joc polític simi­lar al que va regir al segle XIX des del pri­mer Congrés de Viena després de la der­rota de Napoleó fins a la guerra de Cri­mea, el període de pau més llarg que ha vis­cut Europa però cer­ta­ment no lliure de ten­si­ons.

En aquest esce­nari, Ale­ma­nya, con­vençuda de la seva supe­ri­o­ri­tat –són els més forts econòmica­ment i els més nom­bro­sos–, torna a actuar, en clau naci­o­na­lista i impe­ri­a­lista, ara en l'àrea econòmica, de manera paral·lela a com ho va fer abans en l'àrea mili­tar, com ho van fer Prússia al 1870 i el Segon i Ter­cer Reich el 1914 i 1939. Si aquesta situ­ació no s'ha produït abans es deu pro­ba­ble­ment a les con­seqüències de la der­rota de 1945 i a la divisió d'Ale­ma­nya en dos estats fins al 1990. Aquests dos fac­tors són ja història i el con­flicte s'ha tor­nat a repro­duir amb diferències subs­tan­ci­als res­pecte del pas­sat, el con­flicte és ara econòmic i diplomàtic, però amb les matei­xes raons i paral·leles con­seqüències de poder i sobi­ra­nia.

Ale­ma­nya no és més que el 21% de la UE. Ha de ser pos­si­ble per a França, Itàlia i Espa­nya, encara que no fàcil, lide­rar una alter­na­tiva a la política econòmica actual. Aquests estats tenen un pes que supera el 30% del PIB euro­peu, és a dir, simi­lar al d'Ale­ma­nya  i els seus ali­ats per cul­tura i estruc­tura econòmica, Holanda i Finlàndia. La base de l'acord entre aquests estats del sud hau­ria de ser la política econòmica alter­na­tiva abans expres­sada pel que fa a les mesu­res de reducció suau del dèficit i d'impulsió de l'eco­no­mia i menys en aque­lles que supo­sin  una pèrdua de sobi­ra­nia dels estats, qüestió a la qual França és espe­ci­al­ment sen­si­ble.

El Regne Unit, com des de fa segles, va per un altre camí, però és força pro­ba­ble que vul­gui jugar com sem­pre a l'equi­li­bri de poder. És el que va pas­sar, per última vegada, al vol­tant de França i el Regne Unit, al 1914 i al 1939. La posició del Regne Unit ten­deix ara al rigor pres­su­pos­tari i a la manca d'impuls a l'eco­no­mia, però els con­ser­va­dors seran des­plaçats del govern per la crisi. Cal recor­dar que el pro­grama econòmic del pre­mier Brown, i per tant del labo­risme, ha estat l'única ben estruc­tu­rada alter­na­tiva a l'actual política econòmica de la Unió. Va sal­var el sis­tema finan­cer britànic quan va començar la crisi i va ser paral·lela a la dels EUA, que està pro­duint resul­tats posi­tius allà, en un entorn amb un punt de par­tida pit­jor que l'euro­peu.

Es pot cata­lit­zar l'interès britànic. La City és per a ells essen­cial i a mitjà ter­mini la per­manència de la lliura i la pre­pon­derància ale­ma­nya a Europa, que té el suport de l'eco­no­mia indus­trial, des­plaçarà len­ta­ment aquest cen­tre a Frank­furt... És una raó a favor de la seva impli­cació en l'ine­vi­ta­ble con­flicte de poder econòmic a Europa a llarg ter­mini, que fra­gi­litza l'euro però no té alter­na­tiva perquè per als estats mem­bres els seus interes­sos naci­o­nals són encara, i per temps, pri­o­ri­ta­ris.

Les eco­no­mies del sud són més de ser­veis que indus­tri­als i és aquesta la carta a jugar: la com­ple­men­ta­ri­e­tat de l'eco­no­mia euro­pea del sud i el nord, per fer veure a tots, també a Holanda, Bèlgica, Dina­marca, Suècia, Polònia... que el seu interès, força decan­tat a favor d'Ale­ma­nya, no hau­ria de ser incon­di­ci­o­nal. A Holanda l'atur puja i el PIB  comença a bai­xar, a Suècia l'experiència d'èxit del 1991 va estar basada en la política contrària a la que ara es prac­tica per la UE. 

Pot o no pas­sar, però sem­bla impres­cin­di­ble que la situ­ació gene­ral empit­jori per pro­vo­car la necessària reacció. L'experiència poste­rior de Munic al 1938 és l'ante­ce­dent d'aquesta hipòtesi. La raó que la sus­tenta és el roman­ti­cisme cec d'Ale­ma­nya que sem­bla no tenir límit, i si no el té i passa com en els casos ante­ri­ors, la reacció del sud d'Europa és pos­si­ble que s'acabi pro­duint just abans de caure tots al buit del caos econòmic. Grècia, Xipre i Por­tu­gal són ja les pri­me­res bai­xes...

A diferència de 1914 i 1939, Ale­ma­nya neces­sita els con­su­mi­dors del sud, per tant la sor­tida del con­flicte és més fàcil ara que porti a l'acord perquè els expor­ta­dors ale­manys, el nucli dur de la seva eco­no­mia, seran un fac­tor impor­tant en favor de la nego­ci­ació.

És cert que no tenim líders per con­duir el procés, tam­poc no n'hi havia en el pas­sat, De Gau­lle i Churc­hill apa­rei­xen amb el con­flicte en marxa, ara pot suc­ceir el mateix. És pos­si­ble doncs can­viar la política econòmica euro­pea, però cal habi­li­tat, fer­mesa i temps. No serà per tant neces­sari que el vi del Rin se'l beguin les valquíries, segons i com ens el podem beure entre tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.