EL TEMPS QUE FUIG
El Soler
Aquests dies a Girona hi ha un grup de nois i noies de l'escola Bressola Pompeu Fabra, del Soler, al Rosselló, fent una immersió lingüística en català. Una Bressola –per si hi ha algú distret– és una escola del sud de França on es fa l'ensenyament en català. El fenomen de les bressoles, vist des d'aquí, que anem a patacada diària amb Espanya pel tema de la llengua a l'escola, és engrescador i fa posar de bon humor. La llengua de les bressoles no té a veure amb la política, com hauria de ser sempre; els pares trien aquestes escoles per motius identitaris –el català potser era la llengua dels avis–, de prestigi –les bressoles tenen bons resultats acadèmics– i perquè saben que, en qüestió de llengües, una més és sempre molt més: com més llengües, més intel·ligents són els alumnes. Així doncs, els alumnes francesos de la Pompeu Fabra conviuen amb els catalans de l'Institut Sobrequés: la nena que és a casa, que es diu Zoé, és un encant de nena, i sembla que s'hi troba molt a gust.
La consigna que ens va donar l'Institut era senzilla: es tractava que els francesos visquessin en català. A bodes ens convides!, vam pensar. Entre nosaltres, he de dir que hem fet una mica de trampa o, si voleu, que tot i que per naturalesa ja som militants lingüístics, aquests dies ho hem estat molt més, i la Zoé marxarà amb la impressió que a Girona no es parla ni se sent ni s'escriu ni es llegeix cap altra llengua que no sigui el català. Ens hi hem esmerçat a fons: tot etiquetat en català (algun producte costa de trobar, però vaja, hem fet el fet...); de música de fons posem els Manel; el comandament té sintonitzat només cadenes catalanes... Amb els diaris, cap problema, i els llibres en castellà els hem posat a sota la pila. Tot es veu normal. Mentrestant, els alumnes catalans i els francesos passegen per Girona, van amb bicicleta, juguen a rugbi al parc del Migdia, visiten el Barri Vell, mengen xuixos, fan amistat i s'ho passen la mar de bé.
