A un pam... de què?

Una de les modes­tes apor­ta­ci­ons que he fet a la his­to­ri­o­gra­fia d'aquest país és haver donat a conèixer en català els his­to­ri­a­dors post­mo­derns. Si vostès repas­sen l'índex del lli­bre que vam com­pi­lar el meu col·lega valencià Vicent Olmos i un ser­vi­dor, Les raons del pas­sat. Tendències his­to­ri­ogràfiques actu­als (Ed. Afers, 1998), ho cons­ta­ta­ran. Hi tro­ba­ran arti­cles de Frank Ankers­mit, Phi­lip Bene­dict, Roger Char­tier, Nata­lie Z. Davis, Carlo Ginz­burg, Georg G. Iggers, Gio­vanni Levi, Hans Medick, Edward Muir, Carlo Poni i Ric­hard T. Vann. Un plèiade d'his­to­ri­a­dors amb una “ima­gi­nació” des­bor­dant que van revo­lu­ci­o­nar la his­to­ri­o­gra­fia mun­dial de mit­jan anys setanta. Aquesta his­to­ri­o­gra­fia va adqui­rir força i pres­tigi perquè es va revol­tar, i ja sé que sim­pli­fico una mica, con­tra la visió dua­lista de la història i del pen­sa­ment que havien impo­sat les ide­o­lo­gies omni­com­pren­si­ves de la moder­ni­tat. O sigui, el libe­ra­lisme i el mar­xisme. En el fons, el post­mo­der­nisme va rebel·lar-se con­tra les “teo­lo­gies” intel·lec­tu­als pròpies dels man­da­rins de la guerra freda. El post­mo­der­nisme va defen­sar la hibri­dació, la cul­tura popu­lar, la diver­si­fi­cació de l'auto­ri­tat intel·lec­tual i científica men­tre des­con­fi­ava davant els grans relats soci­als i ideològics. I d'aquí va sor­gir un con­cepte polèmic, que por­tat a l'extrem és sen­zi­lla­ment dis­sol­vent, i que es coneix com a “gir lingüístic”. Els his­to­ri­a­dors post­mo­derns –però també els filòsofs i els sociòlegs i els antropòlegs– par­tien de la polèmica sobre la cons­trucció lingüística de la consciència que va enfron­tar Ludwig Witt­gens­tein amb el seu mes­tre Ber­trand Rus­sell per argu­men­tar que el llen­guatge modela el nos­tre pen­sa­ment i que no pot haver-hi cap pen­sa­ment sense llen­guatge. És d'aquesta manera que van arri­bar a la con­clusió que el llen­guatge crea lite­ral­ment la veri­tat.

D'aquesta manera es va ence­tar una de les dis­cus­si­ons his­to­ri­ogràfiques més pro­li­xes i efer­ves­cents de la con­tem­po­raneïtat: el debat entre veri­tat i història. La dis­cussió, però, ja no era tant de tipus moral –sobre el judici moral de la història– com havia pas­sat antany, per exem­ple, quan el cèlebre Lord Acton es dis­cu­tia amb el bisbe i his­to­ri­a­dor Mic­hael Creigh­ton sobre si les cir­cumstàncies ate­nuen o no els pecats. No, de cap manera. La dis­cussió post­mo­derna sobre la veri­tat no era moral, per bé que a la llarga va tenir con­seqüències inne­ga­ble­ment morals, espe­ci­al­ment per l'expansió del rela­ti­visme, en les seves dues vari­ants, l'epis­te­mològic i l'ètic. El pri­mer defensa que no hi ha veri­tats uni­ver­sal­ment vàlides i inde­pen­dents de l'apre­ci­ació dels sub­jec­tes; el segon nega que exis­tei­xin nor­mes morals uni­ver­sal­ment vàlides. La con­seqüència és que els post­mo­derns defen­sa­ven que tant el món del conei­xe­ment com el de la moral depe­nen de con­di­ci­o­nants tan ale­a­to­ris com l'interès indi­vi­dual o bé els cos­tums cul­tu­rals, que des d'aquesta pers­pec­tiva no són part de la tra­dició, natu­ral­ment inven­tada, sinó un pre­text per jus­ti­fi­car l'accep­tació de tota mena de pràcti­ques, fins i tot les que escap­cen la lli­ber­tat dels indi­vi­dus. Per enten­dre'ns, la famosa polèmica occi­den­tal sobre l'accep­tació del hijab islàmic s'ins­criu en aquesta manera d'enten­dre la cul­tura. Els post­mo­derns, doncs, van reac­ci­o­nar con­tra la rigi­desa dels intel·lec­tu­als mili­tants a la manera de Jean-Paul Sar­tre, l'engat­ja­ment polític del qual va arri­bar a cotes fins i tot deli­rants, pre­ci­sa­ment perquè van arri­bar a la con­clusió que la veri­tat pràctica que recla­ma­ven els mate­ri­a­lis­tes era, en rea­li­tat, una falsa veri­tat. Una mera cons­trucció que ama­gava misèries del pretès espe­rit objec­tiu de les clas­ses tre­ba­lla­do­res. I tor­nem al que he dit abans sobre el llen­guatge: tot és u, però l'u és múlti­ple, no pas dual, perquè l'experiència nar­ra­tiva mul­ti­plica les veri­tats.

Pot­ser m'he posat una mica massa filosòfic si en rea­li­tat només vull expli­car una cosa molt sim­ple. En l'últim arti­cle que vaig publi­car en aquesta secció –elo­giat i cri­ti­cat a parts iguals–, refle­xi­o­nava sobre el miratge que estem cons­truint entre tots amb relació al procés sobi­ra­nista. Com vostès ja deuen saber, un miratge és una il·lusió òptica deguda a la refracció de la llum en la superfície de sepa­ració de dues capes d'aire a dife­rent tem­pe­ra­tura. Cer­ta­ment, el pro­blema és la tem­pe­ra­tura. I la tem­pe­ra­tura, en aquest cas, esdevé repre­sen­ta­tiva. O sigui que forma part del relat previ que nosal­tres matei­xos ela­bo­rem per esti­mu­lar l'estat d'ànim o jus­ti­fi­car les pro­pos­tes polítiques que més ens pla­uen i que ja tenim d'antuvi. Allò que tal vegada s'esde­vindrà (o s'esde­vingué, si parléssim dels fets del pas­sat) es con­ver­teix en una cer­tesa abso­luta perquè som capaços d'expli­car-ho, de repre­sen­tar-ho, nar­ra­ti­va­ment. Una mani­fes­tació es con­voca sota la con­signa de Cata­lu­nya, nou estat d'Europa i tot seguit s'inter­preta que ja hi som a tocar. Es veu que les coses pas­sen perquè les desit­gem –o perquè les subrat­llem amb un lla­pis fos­fo­res­cent. El sobi­ra­nisme català és rema­ta­da­ment post­mo­dern. I ho és quan ja ha que­dat demos­trat quins mals ha pro­vo­cat el post­mo­der­nisme. La incre­du­li­tat davant les ide­o­lo­gies meta­nar­ra­ti­ves, que segu­ra­ment era molt necessària per superar la temp­tació tota­litària, han com­por­tat bunyols teòrics i expli­ca­tius ahistòrics. Arte­fac­tes bella­ment cons­truïts però que no se sos­te­nien ni amb els fets ni amb pro­ves. Som a un pam de la inde­pendència, per exem­ple? Per­so­nal­ment, no en tinc constància. Puc desit­jar-ho, puc fins i tot pro­cla­mar-ho, però no puc pro­var-ho de cap manera. No s'enfa­din. Només he vol­gut expli­car-los la meva veri­tat, que és el meu dubte. I el dubte va ser la millor apor­tació de la post­mo­der­ni­tat per superar l'opressió de la moder­ni­tat sòlida. Ens en sor­ti­rem? Pot­ser, només pot­ser.