Acollir el foraster
no pot ser
selectiva
No s'hi ha prestat prou atenció, però té molt d'interès. Entre la renúncia de Benet XVI i l'elecció del nou papa en el conclave, es va fer públic el manifest contra la criminalització de la solidaritat (28 de febrer del 2013) signat per la Plataforma d'Entitats Cristianes amb els Immigrants que està formada per una colla d'associacions d'Església que són una expressió del teixit associatiu eclesial i de la i la riquesa de la nostra societat civil.
Entre elles, hi ha entitats tan reconegudes com ara Càritas, que està treballant activament per millorar la qualitat de vida de moltes persones que ho han perdut tot com a conseqüència de la crisi, però també altres entitats com són la Fundació Pere Tarrés i la Comunitat de Sant Egidi. Els focus no hi han prestat atenció; amb prou feines algun diari. Aquest manifest mostra la profunda preocupació d'aquestes entitats per la proposta de reforma del Codi Penal que està en marxa en el moment actual i, particularment, per l'article 318 bis, en el qual s'estableix que és un delicte ajudar persones d'altres països que estan en situació irregular.
La citada plataforma, integrada per persones de bona voluntat i organitzacions que diàriament ajuden persones de qualsevol origen i procedència, clamen al cel. I tenen tota la raó. Consideren que aquesta reforma, criminalitza la solidaritat, perquè persegueix les entitats que aixopluguen i ajuden els ciutadans immigrants en situacions irregulars.
Mentre la llegeixo em ve a la memòria el testimoni de mossèn Vidal Aunós i la seva acollida d'immigrants a l'església del Pi que va suscitar tant debat mediàtic anys enrere. Segons aquesta plataforma, l'avantprojecte en qüestió entra en contradicció amb l'article 195 del mateix Codi Penal, en el qual es fa explícita l'obligació de totes les persones d'ajudar el qui es troba desemparat i en perill. Naturalment, aquesta reforma també xoca frontalment amb l'esperit i la lletra de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i amb els valors fonamentals de la Constitució Espanyola de 1978 i del nostre Estatut.
L'opinió pública ha callat. No he escoltat cap tertulià referint-se a aquesta qüestió. La notícia no ha tingut eco, però val la pena parar-hi esment. El deure d'acollir el foraster, d'atendre'l, d'aixoplugar-lo, d'oferir un treball digne i una vida digna és una exigència fonamental que emana de la tradició bíblica, del judaisme, del cristianisme i de l'islam, però també trobem el mateix imperatiu en altres universos espirituals molt llunyans geogràficament, de l'Extrem Orient, i en formes d'humanisme laic. L'hospitalitat és, al capdavall, un valor noble, que ens fa més humans i més civilitzats.
El deure d'acollir l'altre vulnerable és un deure d'humanitat, i aquest deure no pot fer distincions de raça, llengua o religió. La solidaritat no pot ser selectiva, menys encara elitista, perquè contraria la seva naturalesa més íntima. S'obre a tots i de manera incondicional. Ajudar una persona, independentment de la seva situació jurídica, és una exigència, és un deure humà.
Alguns desitgen que les tradicions espirituals i religioses es desenvolupin en el marc de la privacitat, és a dir, a casa i a porta tancada, perquè fan nosa a la plaça pública, destorben. No obstant això, manifestos d'aquesta naturalesa posen de manifest el caràcter humanista i solidari que emana de les tradicions religioses i de la funció alliberadora que poden fer en les societats quan surten, sense por, en la via pública per manifestar allò que vulnera la dignitat dels éssers humans.
El crit profètic, la denúncia de la injustícia forma part de l'ADN espiritual de les tradicions religioses. Tant de bo aquest manifest tingui un llarg recorregut i ajudi el legislador a fer lleis que, a més d'aconseguir les majories necessàries, siguin, també, legítimes; ètiques.
