La vella dama

A l'ine­fa­ble blog Meti­endo bulla, de José Luis López Bulla, l'històric secre­tari gene­ral de CCOO, can­tant líric i esplèndid “home­not” a l'espera d'un bon retra­tista, s'hi pot lle­gir l'arti­cle “Resis­ten­cia y ata­que”, on López Bulla, des de la seva vasta experiència sin­di­cal, ens parla de la clau que deter­mina el resul­tat de les bata­lles: en diu “la vieja dama” i és la cor­re­lació de for­ces. Espe­ci­al­ment deci­siva quan es tracta de for­ces desi­guals: dels tre­ba­lla­dors davant de l'amo i la poli­cia, dels des­no­nats davant dels bancs, dels ciu­ta­dans davant dels tancs, de qui té raons davant de qui té la força. Es tracta d'una ter­cera presència que el peix petit pot moure i girar al seu favor, fins a posar en cin­tura el peix gros que l'empaita amb tan males inten­ci­ons. Cal saber-se gua­nyar la màxima legi­ti­mi­tat i, amb ella, la suma d'afec­tes, soli­da­ri­tats i suports que decan­tin la balança, que facin ver­go­nyant i inac­cep­ta­ble la posició del fort, de manera que l'obli­guin a entrar en raó.

Me'n vaig recor­dar diven­dres de la set­mana pas­sada, a l'Ate­neu Bar­ce­lonès, en el viu debat sobre la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya, orga­nit­zat pel Fòrum Cívic-Tro­ba­des Ciu­ta­da­nes, una de les pla­ta­for­mes impul­so­res del Mani­fest de Setem­bre. Els ponents (Antoni Cas­tells, Àngel Ros, Maria Badia, Wolf­gang  Kreissl-Dörfler i jo mateix) havíem conclòs que els fets, par­ti­cu­lar­ment la sentència de l'Esta­tut i el lamen­ta­ble Gòlgota que la va pre­ce­dir, dona­ven per aca­bada l'etapa del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978 i que, democràtica­ment, només res­tava l'exer­cici, per al poble de Cata­lu­nya, del seu dret a deci­dir la seva relació amb Espa­nya, tal com ha expres­sat prop del 80% del Par­la­ment de Cata­lu­nya, amb el man­dat al govern de la Gene­ra­li­tat a nego­ciar-ho amb el govern de l'Estat.

Arri­bats en aquest punt, alguns dels assis­tents es feien creus de tanta ingenuïtat i expres­sa­ven la segu­re­tat que el govern de l'Estat mai no hi acce­di­ria. Què calia fer, doncs? Una con­sulta no vin­cu­lant, que no com­por­ta­ria el dret a deci­dir? Una pro­cla­mació uni­la­te­ral d'inde­pendència per compte del Par­la­ment de Cata­lu­nya, sense que la ciu­ta­da­nia hagués deci­dit democràtica­ment? Tot això ens duria a la il·lega­li­tat i, en con­seqüència, a la pèrdua de suports exte­ri­ors i inte­ri­ors, a l'afe­bli­ment; no en va el marc legal vigent d'un estat de dret es con­si­dera inter­na­ci­o­nal­ment sagrat i punt de par­tida ine­lu­di­ble per a qual­se­vol canvi democràtic. Això ens aboca a la nego­ci­ació amb l'Estat espa­nyol com a única via per mate­ri­a­lit­zar el dret a deci­dir.

Per des­comp­tat que el govern de l'Estat no sem­bla dis­po­sat a acce­dir-hi, com també sem­blava impos­si­ble, per posar l'exem­ple més difícil, que el capi­ta­lisme pogués donar lloc a l'estat del benes­tar durant la post­guerra mun­dial. Va cal­dre que es fes pre­sent “la vella dama”: un fort movi­ment obrer, una consciència gene­ra­lit­zada que estava en joc la més ele­men­tal dig­ni­tat humana, el “perill comu­nista” a l'Est, davant del qual es feia evi­dent la neces­si­tat de demos­trar les bon­dats de la democràcia i del mer­cat, al preu de regu­lar-lo... I la balança va girar. I el peix petit, durant dècades, va reei­xir a domes­ti­car la fera. Fins ara, que la fera ha mutat i ha criat ales glo­bals i vola per sobre dels ter­rats sense que ningú pugui encalçar-la. No hi ha més camí per a Cata­lu­nya: o la pura, extem­porània i adversa con­fron­tació de for­ces en el ring o una per­sis­tent i crei­xent aliança amb “la vella dama”.