Seqüenciar les decisions

L'ordre en les deci­si­ons és impor­tant en ciència, tec­no­lo­gia, eco­no­mia, nego­cis... però és essen­cial en política perquè s'ha de des­fer el que s'ha fet i és neces­sari fer-ho públi­ca­ment, i expli­car-ne les raons. Equi­vo­car-se sem­pre suposa més feina. Per aques­tes exac­tes raons hi ha oca­si­ons en què els errors en política no es cor­re­gei­xen mai, encara que, des de la con­veniència dels fets, esti­gui ple­na­ment jus­ti­fi­cat.

Quan apro­vada la Cons­ti­tució dels EUA el 1788, es va for­mar, el 1789, el pri­mer govern fede­ral pre­si­dit per George Was­hing­ton, el Congrés li va ator­gar la recap­tació dels aran­zels sobre les impor­ta­ci­ons, la taxa més impor­tant en aquell moment, si assu­mia el deute dels estats for­ta­ment endeu­tats per les des­pe­ses de la guerra de la Inde­pendència. El secre­tari del Tre­sor, Ale­xan­der Hamil­ton, un dels cinc pares de la Cons­ti­tució i de la Decla­ració d'Inde­pendència, va insis­tir que s'havia de com­plir amb els cre­di­tors pagant els deu­tes en el ter­mini de ven­ci­ment i en el valor nomi­nal. James Madi­son s'hi opo­sava al·legant que els cre­di­tors s'havien apro­fi­tat dels dub­tes sobre la solvència dels estats per com­prar el deute a baix cost. Hamil­ton va impo­sar el seu cri­teri: “Si no s'hono­ren els com­pro­mi­sos, això per­ju­di­carà greu­ment la cre­di­bi­li­tat finan­cera de la fede­ració.”

El 1791, i una vegada orde­nats i estruc­tu­rats els pro­ble­mes fis­cals, es va acor­dar crear el Banc Cen­tral i el dòlar, encara que només per un període de vint anys. No es va reno­var i els EUA van viure sense Banc Cen­tral del 1811 fins al 1860 amb el pre­si­dent Lin­coln. És a dir, pri­mer es va fer la unió política, després es va fer la unió fis­cal i final­ment es va crear la moneda comuna.

L'ordre lògic estruc­tu­ral i for­mal és aquest. Per tenir una moneda comuna és neces­sari un pres­su­post i un tre­sor que la suporti, i això ha d'estar basat en una unió política, amb un govern únic que hi doni cre­di­bi­li­tat i esta­bi­li­tat. A Europa des de l'ego­isme naci­o­nal, ho hem fet al revés: pri­mer la moneda, després una par­cial i laxa unió fis­cal que tot just s'ini­cia i final­ment un pro­jecte llunyà, inde­fi­nit en la forma i en el temps, de govern euro­peu.

Ara és difícil i dolorós solu­ci­o­nar les ten­si­ons de les diver­gents eco­no­mies dels estats mem­bres perquè no tenim les eines necessàries per fer-ho i la autoim­po­sada con­vergència econòmica i la ràpida i acce­le­rada reducció del dèficit obli­guen a con­traure l'eco­no­mia, lami­nen el crei­xe­ment i supo­sen un pati­ment social impor­tat, per a certs estats. La solució no és ara crear una unió fis­cal sense la necessària unió política perquè a aque­lla, per ser efec­tiva, li cal un govern fede­ral amb recur­sos fis­cals obtin­guts direc­ta­ment dels ciu­ta­dans i un pres­su­post finançat per aquests i supor­tat per un tre­sor. Això per­me­tria endeu­tar-se amb cre­di­bi­li­tat en els mer­cats per solu­ci­o­nar els pro­ble­mes de liqui­di­tat de la fede­ració i espe­ci­al­ment dels estats mem­bres. És ben evi­dent que endeu­tar-se en nom d'Europa, és a dir comu­na­lit­zant el deute, no és una qüestió que estan dis­po­sats a fer els estat més sòlids econòmica­ment. L'actual impos­si­bi­li­tat d'arri­bar al final de la crisi econòmica euro­pea deriva exac­ta­ment d'aquí.

S'ha de dife­ren­ciar entre equi­li­bri pres­su­pos­tari, dèficit zero i la sos­te­ni­bi­li­tat de les finan­ces públi­ques, qüestió direc­ta­ment asso­ci­ada al tipus d'interès, la taxa de crei­xe­ment del PIB i el nivell de deute. Les finan­ces públi­ques poden ser sos­te­ni­bles i tenir dèficit, qüestió que sem­bla que no ente­nen alguns eco­no­mis­tes.

En una fede­ració hi ha dues grans mane­res d'orga­nit­zar la finan­ces. En la pri­mera –model ale­many–, els estats mem­bres no tenen dret a endeu­tar-se però en con­tra­par­tida l'estat fede­ral els pot res­ca­tar amb els recur­sos fede­rals sem­pre que incor­rin en dese­qui­li­bris estruc­tu­rals greus, i en la segona, els estats man­te­nen una rigo­rosa dis­ci­plina fis­cal, requi­sit essen­cial que demos­tra als cre­di­tors la seva capa­ci­tat de retor­nar el deute i per tant de ser fia­bles en els mer­cats de capi­tals als quals poden anar per finançar-se, en oca­si­ons amb suport fede­ral. Els EUA i el Canadà estan orga­nit­zats d'aquesta manera. És la que hau­ria de mobi­lit­zar-se a Europa.

En qual­se­vol cas el pres­su­post fede­ral té un tri­ple paper. Esta­bi­lit­za­dor i anticíclic, quan un ter­ri­tori pateix una con­tracció de la seva eco­no­mia el pres­su­post fede­ral ten­deix a com­pen­sar-la de manera automàtica. Mutu­a­lit­za­dor dels ris­cos i final­ment gene­ra­dor implícit de trans­ferències fis­cals dels ter­ri­to­ris més com­pe­ti­tius als que ho són menys. Són aques­tes carac­terísti­ques, útils en el marc finan­cer i econòmic, les que ara ens man­quen a Europa.

L'embrió d'unió fis­cal va acom­pa­nyada en pri­mer lloc per una rea­li­tat ja vigent, la unió bancària, apro­vada el juny del 2012 que està cons­tituïda per tres ele­ments essen­ci­als: la funció super­vi­sora atribuïda al BCE, la cre­ació d'un fons de garan­tia de dipòsits, i l'esta­bli­ment d'un meca­nisme de reso­lució de con­flic­tes. Sens dubte aquesta unió bancària encara en desen­vo­lu­pa­ment pot com­pen­sar par­ci­al­ment la manca d'una unió fis­cal. En segon lloc per l'esta­bli­ment d'un meca­nisme euro­peu d'esta­bi­li­tat finan­cera (Mede), que apro­vat pel Tri­bu­nal Suprem ale­many –hi va haver dub­tes per Ale­ma­nya sobre la seva cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat–, entrarà en vigor aquest any. Aquest fons podrà com­prar deute dels estats mem­bres en el mer­cat pri­mari, a la seva emissió, i pot ser con­si­de­rat, sens dubte, l'embrió del tre­sor euro­peu. Podrà també inter­ve­nir esta­tutària­ment en el res­cat d'enti­tats finan­ce­res, la qual cosa reforçaria de manera defi­ni­tiva la unió bancària.

Aques­tes idees, desen­vo­lu­pa­des en un policy brief d'un pres­tigiós think tank català, Europe G, por­ten a la con­clusió que mal­grat els avenços, la manca de la unió política a Europa fa ine­vi­ta­ble una lluita de poder entre els estats mem­bres per defi­nir la política econòmica que ara només a uns pocs convé, s'imposa la volun­tat d'Ale­ma­nya, pri­mer expor­ta­dor euro­peu, a qui un mer­cat comú i ampli i una moneda deva­lu­ada per l'efecte de la crisi als estats de sud, ajuda de manera sig­ni­fi­ca­tiva i deter­mi­nant.

“L'ordre de les deci­si­ons sí que altera el resul­tat”, i és clar que l'euro només aguan­tarà si, en aques­tes precàries cir­cumstàncies de manca de gene­ro­si­tat d'alguns i esforç immens d'altres, es pot pal·liar la manca d'un pres­su­post i tre­sor euro­peus, és a dir, la manca d'un govern euro­peu... Quan pot durar una situ­ació tan incerta?